La Constitució nacionalista espanyola

És habitual sentir de boca dels polítics, periodistes i intel·lectuals espanyols la frase "yo no soy nacionalista". Sol precedir o succeir, a mode d'excusatio non petita, a fervoroses declaracions d'amor a la pàtria (espanyola) o de suport a la selecció nacional (espanyola) de futbol, de bàsquet o de qualsevol altre esport. Tan assumit ho tenen que realment arriben a creure-s'ho; a pensar que els nacionalistes són únicament "aquells altres", els que reclamen pels Països Catalans la mateixa independència respecte d'Espanya que aquesta té respecte de França o la Gran Bretanya. Però, sortosament, el 6 de desembre de cada any els propis espanyols celebren una Constitució que deixa a les clares el nacionalisme intrínsec de l'Estat espanyol: basada en la "indisoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", posa ni més ni menys que en l'exèrcit la defensa de la "integritat territorial" de la mateixa. Amb "cosmopolites" així, ningú no necessita ultranacionalistes.