Sempre he estat adversa a la teoria segons la qual ens fa falta un líder. Confiar en una sola persona perquè desperti un poble adormit em sembla messianisme. És més: sóc dels que creuen que només els pobles ben articulats generen els seus líders. D’acord: Obama ha esdevingut una gran esperança, i després vindran les decepcions, però no perquè ho faci malament, sinó per un excés d’expectatives, posades damunt d’un home que els ha tret de sobre, als nord-americans, l’estultícia prolongada del pitjor president d’Estats Units.
D’acord, cal que algú doni una empenta quan les condicions són favorables i això només ho pot fer algú decidit i amb idees clares, no algú dubitatiu i amb les idees confuses (els dos trets que han distingit tots els nostres líders actuals).
Ahir mateix, un lector de l’AVUI en parlava: necessitem un líder. En el fons, el que volem és que ressusciti Francesc Macià i que transformi el malestar general en acció política. Diuen també que ara per ara no s’albira qui pot ser tal personatge. Jo opino el contrari: almenys citaria mitja dotzena de persones que farien de líder. Però crec que el problema no és tant de lideratge com de la desarticulació de la societat. A Esquerra mateixa han tastat poder i s’han repartit poltrones, però, un cop fet això, que sembla la feina única d’un polític, s’han adonat que el seu poder només era presencial, que ni decidien ni lideraven ni tan sols podien fer declaracions. La feblesa d’Esquerra és la seva petitesa. Així doncs, no busquem tant el líder, sinó esforcem-nos a articular la societat i a transformar el malestar general envers Espanya en un front comú, clar i contundent. ¿No és això el que està fent Alex Salmond a Escòcia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada