A l'interior de l'Estat, la llarga dictadura feixista i, a tot arreu, la llarga i convulsa Guerra Freda han provocat confusions lèxiques que són per llogar-hi cadires. No cal dir la pobra paraula llibertat, que igual ha servit per a l'immens poema de Paul Eluard que per a una cançoneta de Camilo Sesto; ni tan sols la degradada paraula democràcia, que avui vol dir la murrieria matemàtica de guanyar vots, no el repte de governar amb la gent i no contra la gent. Hi ha barbaritats semàntiques que sento cada dia: el relativisme ètic, que és la base de l'humanisme, esdevé, en boca de Rouco Varela, "la dictadura del relativisme ètic" (?). O epítets de feixista i nazi, avui, ai las!, en boca dels feixistes, que t'acusen a tu de ser el que a ells els molesta que els diguin que són. O confondre comunisme i feixisme, que són com l'oli i l'aigua, des del punt de vista filosòfic i polític; una equivalència que va iniciar un dels més funestos personatges del segle XX: el senador nord-americà Joseph McCarthy.
Es pot odiar el feixisme i el comunisme, però no reduir-los a un mateix concepte, perquè això seria una falsificació. ¿I la vida, la "immoralitat" de què acusa l'Església catòlica els qui "usurpen" la mà de Déu i lleven la vida (avortament, eutanàsia), però sense condemnar la guerra, en la qual maten persones, i sovint, i des de la guerra espanyola, població civil? Ni la pena de mort. Ni tampoc no diuen un mot de la tasca meritòria de metges que recuperen una vida que es perdria sense intervenció humana.
Els estudiosos de la història de la filosofia diuen que, quan es produeixen aquests fenòmens i prolifera un excés d'ètiques diverses, és una època de decadència ideològica. Veges tu per on.
A l'interior de l'Estat, la llarga dictadura feixista i, a tot arreu, la llarga i convulsa Guerra Freda han provocat confusions lèxiques que són per llogar-hi cadires. No cal dir la pobra paraula llibertat, que igual ha servit per a l'immens poema de Paul Eluard que per a una cançoneta de Camilo Sesto; ni tan sols la degradada paraula democràcia, que avui vol dir la murrieria matemàtica de guanyar vots, no el repte de governar amb la gent i no contra la gent. Hi ha barbaritats semàntiques que sento cada dia: el relativisme ètic, que és la base de l'humanisme, esdevé, en boca de Rouco Varela, "la dictadura del relativisme ètic" (?). O epítets de feixista i nazi, avui, ai las!, en boca dels feixistes, que t'acusen a tu de ser el que a ells els molesta que els diguin que són. O confondre comunisme i feixisme, que són com l'oli i l'aigua, des del punt de vista filosòfic i polític; una equivalència que va iniciar un dels més funestos personatges del segle XX: el senador nord-americà Joseph McCarthy.
Es pot odiar el feixisme i el comunisme, però no reduir-los a un mateix concepte, perquè això seria una falsificació. ¿I la vida, la "immoralitat" de què acusa l'Església catòlica els qui "usurpen" la mà de Déu i lleven la vida (avortament, eutanàsia), però sense condemnar la guerra, en la qual maten persones, i sovint, i des de la guerra espanyola, població civil? Ni la pena de mort. Ni tampoc no diuen un mot de la tasca meritòria de metges que recuperen una vida que es perdria sense intervenció humana.
Els estudiosos de la història de la filosofia diuen que, quan es produeixen aquests fenòmens i prolifera un excés d'ètiques diverses, és una època de decadència ideològica. Veges tu per on.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada