lo carrer del riu

lo carrer del riu

08 de setembre, 2008

Activada l'alarma per radiació a Ascó II durant uns treballs de preparació

Els incidents ja es toquen. Cada dia un !!! L'alarma per radiació es va activar divendres passat a la central nuclear d'Ascó II durant els treballs de preparació de la parada vinent, programada quan els equips s'han col·locat a prop de l'alarma, segons ha informat el Consell de Seguretat Nuclear (CSN).

L'esmentat organisme ha classificat l'incident en la categoria 0, com sempre, dins de l'escala internacional de successos nuclears (INES), el nivell més baix. Els treballs de preparació per a la recàrrega vinent consisteixen en el transport i la recepció de caixes d'eines d'inspecció d'elements combustibles a la planta de la piscina.

Quan s'ha activat l'alarma s'ha posat en marxa el sistema de ventilació d'emergència i, després de finalitzar la recepció de les eines, s'ha reposat l'alarma. El CSN ha informat que la central està "estable al 100% de la potència". Oh, que bé !!!

Ridao creu que la fusió dels crítics facilitarà la interlocució amb la direcció d'ERC

El secretari general d'ERC presenta la unió de Reagrupament.cat i Esquerra Independentista com un fet positiu per al partit. Joan Ridao, vol els sectors crítics a l'executiva del partit i creu que el fet que s'hagin fusionat "afavorirà la interlocució" dels discrepants amb la direcció. El secretari general d'ERC ha arribat a aquesta conclusió aquest dilluns, dos dies després d'haver dit en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN) que no considerava "realista ni sensat" el fet de plantejar l'aliança rebel. El canvi de posició de Ridao surt de la reunió que l'executiva ha mantingut aquest matí, després que Reagrupament.cat i Esquerra Independentista hagin anunciat la decisió oficialment, en un article publicat a l'AVUI.

El text, signat pels líders dels dos corrents, Joan Carretero i Uriel Bertran, constata "el fracàs clamorós de tots els partits en l’intent il·lús de reformar Espanya a través d’un nou Estatut", i proposa "plantar cara" a l'Estat espanyol, del qual adverteix que "no és veritablement democràtic", i anar a buscar la independència.

Montilla nega cap legitimitat a Alfonso Guerra

El diputat espanyol el va acusar que formés part del front comú català per a aconseguir un nou finançament José Montilla 080908 CATr El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha dit avui que el president de la comissió constitucional del congrés espanyol, Alfonso Guerra, no era cap veu representativa del socialisme, perquè només era un diputat sense responsabilitats. Ho ha dit en el primer programa d'El matí de Catalunya Ràdio dirigit per Neus Bonet. Guerra va acusar ahir el PSC per formar part del front comú català per a aconseguir un millor finançament.

Guerra va avisar Montilla que no podia fer operacions que va qualificar d'irresponsables, que tenen conseqüències complicades per al govern de Zapatero i que 'o s'és socialista, o no se n'és.' Montilla l'ha desacreditat: 'Ja no té el paper que va tenir en el passat. Avui és un diputat sense responsabilitats a la direcció federal del PSOE, té poques possibilitats d'intervenir.'

El president català ha reiterat que ja no és temps de declaracions, sinó que els governs espanyol i català s'havien de posar a negociar per acomplir l'estatut.

Tàperes afrodisíaques a les velles muralles

Cauen com petites cascades de les parets i "donen vivacitat al coit", deia al segle XVI el gentilhome florentí Domenico Romoli referint-se a les tàperes. Roma n'està plena. El foraster que visita la capital italiana al juliol i l'agost les podrà observar a totes les ruïnes imperials, fins i tot a les muralles que envolten l'Estat del Vaticà. El capparis (planta de tàperes), descobert pels egipcis gràcies als asiàtics, es va estendre a totes les poblacions del Mediterrani a través de les civilitzacions posteriors. Aquesta planta té una predilecció especial pels fonaments vells, rics en calci, i els climes secs i assolellats. Les ruïnes de Cèsar i de Trajà els van molt bé a les tàperes. Els àrabs la van anomenar alkabara, paraula que en castellà es va transformar en alcaparra, i els provençals, tapéno, terme semblant a tàpera, en català. A Múrcia es coneix també com a tápena. A les Balears i a les illes italianes de Pantelleria i Lipari la seva producció constitueix una preada indústria local per a sibarites. A Espanya, el cultiu intensiu (des del 1500) va trencar la poesia que envoltava la flor. Per expressar sorpresa i admiració per alguna cosa inesperada, l'idioma italià ha recorregut a la memòria d'aquesta flor. "¡Capperi!", es piropejava abans que aparegués el modern "¡uau!". A la siciliana Catània, una explosió d'elegància s'elogia amb la frase "spaccarsi a chiàppara", una cosa així com "escampar-se en forma de tàpera", expressió que no sembla gaire refinada. Però s'ha de veure la flor de la planta i la seva majestuositat, única a la naturalesa, per entendre-la. A una dona maca se la pot piropejar dient-li que és una "flor de tàpera" i de ben segur que no s'ofendrà, encara que potser no sabran amb quina flor ha estat comparada. La culpa és dels humans, que, si poden, no deixen florir la planta. Se'n mengen el capoll, potser en l'únic cas d'avortament floral que es produex en gastronomia. Però també es consumeixen els fruits que neixen de les flors, de textura carnosa i sucosa, que reben el nom de taperots, i les branques més tendres de la planta. Domenico Romoli va escriure al segle XVI una espècie d'enciclopèdia culinària, titulada La singular doctrina, en què dedica una part als beneficis dietètics dels aliments. Afirma que "els que mengin tàperes no patiran dolors de melsa, ni de fetge" i que són un remei "contra la melancolia i provoquen l'orina". La història de la farmacopea les defineix com "diürètiques, antireumàtiques i antiartrítiques" i així, com de passada, els atribueix virtuts afrodisíaques. Sobre aquesta característica alguns llibres esmenten una cita de la Bíblia (Eclesiastès XII, 5). La Itàlia insular està plena de receptes amb tàperes. Són senzilles, com la millor gastronomia. Pa amb tomàquet o amanida de tomàquets amb tàperes. Ventresca de tonyina amb tàperes. El pesto de Pantelleria porta tomàquet, alfàbrega, julivert, all, pebre, sal, oli i tàperes. Un dels plats típics de Roma és la pasta alla putanesca, amb olives, anxova salada, julivert, tomàquet i tàperes. Un plat pobre, com la viagra que porta al seu interior. "Fan vivace il coito", va deixar escrit Romoli.

Nova Orleans, mural de Banksy

Trespassers William-Lie in the sound L'art del carrer és un món amb moltes ombres i fantasmes, un univers en què molts artistes busquen foscor o espais abandonats per protegir la seva personalitat. Quan arriba la llum les seves obres apareixen, però el procés segueix sent un misteri, un interrogant que alimenta l'esperit d'una forma d'expressió que es nega a sotmetre's a paràmetres establerts per institucions o mercat. Aquesta és la realitat fins i tot per al grafiter més popular i de més èxit comercial mundial d'aquests dies, el britànic Banksy. I la seva última aposta, repartir en parets de Nova Orleans una dotzena d'obres en el tercer aniversari de l'huracà Katrina, ha pres una dimensió especial pel pas d'un altre huracà, el Gustav. De la ment i la mà de Banksy van sortir en algun moment de finals d'agost 12 pintades plenes de poesia, tristesa, bellesa i denúncia. En una, al carrer Rampart, un nen fa volar com si fos un estel una nevera, l'electrodomèstic que després del Katrina els residents abandonaven a la porta de les seves devastades cases, impedint oblidar durant mesos que quedaven tantes coses per fer. En una altra pintada pròxima, una nena es protegeix sota un paraigua, però és precisament sota la suposada protecció on plou, i la nena treu la mà i comprova que a fora no cau aigua. Hi ha molt més: un nen que juga amb un gronxador fet amb un flotador; un home negre assegut en un balancí amb una bandera americana a les seves mans sota el senyal "no vagarejar"; un nen que veu com el seu paraigua s'escapa volant, pintat precisament a les parets del defectuós canal la ruptura del qual va fer que s'inundés del tot el districte nou; fins i tot una referència crítica a Fred Ratke, el fantasma gris, l'home que destrossa amb pintura d'aquest color els grafits de la ciutat... Banksy, ja irrevocablement esclau de la seva fama, va decidir anunciar l'aparició de les seves obres penjant un comunicat i imatges a la seva pàgina web. Però tan sols unes hores després que ho fes, les autoritats, aquesta vegada sí, van decidir forçar l'evacuació de Nova Orleans davant l'amenaça del Gustav. La ciutat va quedar gairebé deserta, fantasmagòrica, i trobar-se les pintades de Banksy era un luxe: en total soledat es podien observar creacions inspirades per una cosa que havia passat tres anys enrere que amenaçava de repetir-se. El Gustav va passar i l'amenaça va quedar en això. La ciutat tornava lentament a la rutina. I llavors es comprovava el talent i l'èxit de Banksy. Molts a Nova Orleans el coneixen només per la firma gràfica que hi ha deixat, com la cambrera del Buffa's, un dels pocs restaurants oberts dimarts passat. "No tinc ni idea de qui l'ha pintat però és preciós, ¿oi?", deia a prop de la nena del paraigua. Que també ha encertat a la diana amb la seva denúncia quedava clar aquella nit en un carrer proper al barri francès, on ha pintat dos militars saquejant. "Marxeu immediatament", van etzibar tres agents de la policia militar, incòmodes amb el fet que la premsa retratés aquella imatge. El seu cotxe patrulla va marxar. La pintura de Banksy s'hi queda. Banksy: New Orleans