L’historiador Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) fa un gir interpretatiu de la contesa que va portar la derrota catalana del 1714. Entre les novetats que aporta, hi ha l’existència d’un pensament republicà català al tombant dels segles XVII-XVIII, Anglaterra com a gran beneficiada d’un conflicte que titlla de primera guerra mundial, la ruïna de les finances franceses i espanyoles, la corrupció a l’administració de Felip V i la falsa modernitat de l’absolutisme borbònic.
El seu llibre La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (Crítica) suposa una sacsejada a la historiografia espanyola, que contra vent i marea persisteix a donar pàtina de modernitat al rei que va sotmetre els catalans amb una violència inusitada, obsessiva i neuròtica, d’acord amb el seu caràcter, per dir-ho suau, inestable: “No he volgut fer sang amb la seva figura, era massa fàcil”, diu Albareda.
Josep Fontana feia temps que li demanava que fes una síntesi per al públic peninsular. I finalment s’ha decidit. De moment ha rebut elogis de col·legues anglesos com John H. Elliot i John A. Lynn, i ara només falta que arribin les garrotades espanyoles. Les conclusions de l’obra són demolidores.
Qui va guanyar la guerra? “Els grans beneficiats van ser els britànics, i més concretament els anglesos, que van saber fer ús en tot moment dels fils del conflicte i administrar el tempo”. I en segon lloc, els holandesos –les dites Províncies Unides–. Els uns i els altres van treure beneficis comercials evidents, sobretot en el comerç americà. Pel que fa a Espanya, “va pagar l’alt preu de les concessions territorials i de la pèrdua del control comercial dels dominis americans, cosa que va suposar, en definitiva, la conclusió política de la decadència espanyola”. I com en el cas de Franco al segle XX, “el tarannà venjatiu de Felip V va llastar el seu prolongat regnat”, que segons Albareda en cap cas es pot qualificar de “despotisme il·lustrat”.
Per als territoris de la Corona d’Aragó, el balanç encara va ser més magre: “Van experimentar un retrocés polític sense precedents. Per a un habitant d’aquests territoris, ¿quina modernitat significava la pèrdua de la representació política, la militarització, la imposició d’una contribució abusiva sense l’aprovació de les Corts i, finalment, l’aristocratització dels càrrecs municipals en prejudici dels representants gremials?”
L'últim capítol de la investigació sobre l'apropiació fraudulenta de fons per part de Diego Torres i Iñaki Urdangarin apunta que part de l'entramat societari creat per tots dos hauria operat en paradisos fiscals del Carib. En concret, es parla d'una partida d'uns 300.000 euros que hauria anat a parar a Belize, país històricament vinculat al Regne Unit i considerat paradís fiscal per l'OCDE fins aquest any.
Segons apunta el diari Público, l'empresa De Goes for Stakeholder Management SL, constituïda al març del 2006, hauria fet de pont entre Espanya i Belize. De Goes Center és una de les empreses utilitzades per Urdangarin i Diego Torres per desviar diners públics i "apoderar-se" d'ells, segons la interlocutòria dictada pel jutge que instrueix el cas Palma Arena. Del de El Periódico, s'assegura que els investigadors del cas "han trobat proves" que confirmen les transferències "per part de la trama a empreses del paradís fiscal de Belize vinculades a Torres".
ElPunt/Avui: La fiscalia acusa Urdangarin d'ordir la trama fraudulenta
