Puyal 061208
Vist el trago que ha passat el València, similar al que van patir altres poca cosa que havien desfilat per l'estadi, com deien els crítics, no estaria de més que a Madrid es preguntessin si val la pena venir al Camp Nou d'aquí a una setmana. Per incompareixença, perdrien el clàssic per 3-0. S'evitarien viure en directe el malson d'enfrontar-se al Barça. Perquè fa la sensació que baixar a la gespa i jugar un partit de futbol davant els blaugranes és un terrible malson, un turment insofrible i devastador.
Arribar al Camp Nou ve a ser com entrar en una altra dimensió. Com participar, per un dia, en una altra Lliga. Com jugar a un altre esport que, encara, es diu futbol. En realitat, més que jugar, només poden mirar. I això ha fet el València. Mirar i contemplar, atònit, impotent, un Barça sideral que mou la pilota a una velocitat que mai es pot atrapar. Aquesta nit han observat la resurrecció de Thierry Henry, que va marcar el seu últim doble en el 6-0 de la campanya passada, i n'ha sumat tres en 78 minuts.
Aquesta nit se n'han emportat quatre i poden sentir-se satisfets, feliços fins i tot per no repetir aquella experiència. Renan, el seu porter, ha estat el millor i Xavi ha estavellat el 12è remat blaugrana al pal a la Lliga. Han tingut la sort, a més, que Messi no volgués fer sang, com si es reservés per a la setmana que ve. Sense esforçar-se del tot, s'ha emportat una ovació de campionat.
S'ha emportat una ovació i també puntades. Com Hleb, com Xavi, com qualsevol blaugrana que hagués estat substituït per Guardiola, tan gran ha estat el festival de l'equip, com la ràbia d'un València que ha xutat més tíbies i turmells que pilotes. Confirmant que aquest equip, que ja se'n va emportar sis la Lliga passada, necessita culminar la neteja que no li van deixar acabar a Koeman.
Els blancs han jugat com un equip de veterans que té a l'únic juvenil en punta. Pilotes i xuts llargs a Villa perquè es busqués la vida i la solucionés als altres semblava ser la consigna, mentre la resta, arrossegant les cames, a penes no podien ni caminar. Sense forces, en alguns casos per l'edat, i en altres per incapacitat física, esgotats de perseguir els blaugranes, més frescos i amb més ganes.
El Barça no ha corregut més. El que ha corregut ha estat la pilota, a una velocitat vertiginosa per a aquest València ple de pegats a la defensa --Maduro, un centrecampista, ha estat reconvertit en central-- i sense davanters que acompanyessin Villa, un nàufrag que no ha pogut amb Márquez i Puyol, sempre pendents de la seva pròpia esquena.
Guardiola ha accelerat el retorn d'Abidal després de gairebé un mes i mig inactiu. Encara que li pogués faltar ritme, el francès es podia menjar sense problemes un Joaquín que al Camp Nou sempre s'amaga perquè el capità s'aparellés amb el golejador asturià. S'ha escapat una vegada sol Villa i al trepitjar el límit de l'àrea li han caigut a sobre els quatre defenses del Barça. La jugada ha revelat l'agressiva actitud local i la passivitat visitant.
Alves ha arribat corrent des de l'altra àrea per a tirar-se a sobre de Villa perquè, en realitat, feia més feina d'extrem i de centrecampista que de lateral. Per aquesta ambició i aquesta agressivitat que personifica, i que ha insuflat també als seus companys, ha marcat el tercer gol, amb el València mirant, i centenars d'espectadors sense veure'l, sense haver-se assegut encara a la butaca després del descans.
Alves val per dos o tres jugadors de tant que treballa, i ha deixat en evidència els rivals. A la zona ampla hi havia cinc valencianistes, però els tres del Barça --més el brasiler-- els han desarmat una vegada i una altra. Movent el cuir com els àngels, intercanviant les seves posicions, desplegant un futbol excepcional fins a esgotar-los, també, la paciència. El València ha recopilat sis targetes. Totes, per puntades. Fins i tot Bojan ha rebut una trompada de Del Horno al minut d'aparèixer.
Bojan ha estat suplent perquè Guardiola ha elegit Hleb, que ha recorregut els tres llocs de l'atac. Igual que Messi. Igual que Henry, que sense jugar de davanter centre ha comprovat que pot marcar gols. No un, sinó tres. En té prou de lluitar, i xutar amb fe, tingui o no tingui forces. Ell sol li ha fet tants gols al València com els que havia encaixat l'onze d'Emery en tota la Lliga fora de casa. No havia perdut de visitant i se n'ha emportat quatre. Podien haver estat vuit. S'ha emportat una valuosa lliçó que li pot ser útil quan torni a enfrontar-se a un Barça que acumula 20 partits sense perdre. Guardiola no vol tants elogis per al seu equip. Ho té malament per impedir-ho.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos d'un partit de somni
Puyal 061208
Arribar al Camp Nou ve a ser com entrar en una altra dimensió. Com participar, per un dia, en una altra Lliga. Com jugar a un altre esport que, encara, es diu futbol. En realitat, més que jugar, només poden mirar. I això ha fet el València. Mirar i contemplar, atònit, impotent, un Barça sideral que mou la pilota a una velocitat que mai es pot atrapar. Aquesta nit han observat la resurrecció de Thierry Henry, que va marcar el seu últim doble en el 6-0 de la campanya passada, i n'ha sumat tres en 78 minuts.
Aquesta nit se n'han emportat quatre i poden sentir-se satisfets, feliços fins i tot per no repetir aquella experiència. Renan, el seu porter, ha estat el millor i Xavi ha estavellat el 12è remat blaugrana al pal a la Lliga. Han tingut la sort, a més, que Messi no volgués fer sang, com si es reservés per a la setmana que ve. Sense esforçar-se del tot, s'ha emportat una ovació de campionat.
S'ha emportat una ovació i també puntades. Com Hleb, com Xavi, com qualsevol blaugrana que hagués estat substituït per Guardiola, tan gran ha estat el festival de l'equip, com la ràbia d'un València que ha xutat més tíbies i turmells que pilotes. Confirmant que aquest equip, que ja se'n va emportar sis la Lliga passada, necessita culminar la neteja que no li van deixar acabar a Koeman.
Els blancs han jugat com un equip de veterans que té a l'únic juvenil en punta. Pilotes i xuts llargs a Villa perquè es busqués la vida i la solucionés als altres semblava ser la consigna, mentre la resta, arrossegant les cames, a penes no podien ni caminar. Sense forces, en alguns casos per l'edat, i en altres per incapacitat física, esgotats de perseguir els blaugranes, més frescos i amb més ganes.
El Barça no ha corregut més. El que ha corregut ha estat la pilota, a una velocitat vertiginosa per a aquest València ple de pegats a la defensa --Maduro, un centrecampista, ha estat reconvertit en central-- i sense davanters que acompanyessin Villa, un nàufrag que no ha pogut amb Márquez i Puyol, sempre pendents de la seva pròpia esquena.
Guardiola ha accelerat el retorn d'Abidal després de gairebé un mes i mig inactiu. Encara que li pogués faltar ritme, el francès es podia menjar sense problemes un Joaquín que al Camp Nou sempre s'amaga perquè el capità s'aparellés amb el golejador asturià. S'ha escapat una vegada sol Villa i al trepitjar el límit de l'àrea li han caigut a sobre els quatre defenses del Barça. La jugada ha revelat l'agressiva actitud local i la passivitat visitant.
Alves ha arribat corrent des de l'altra àrea per a tirar-se a sobre de Villa perquè, en realitat, feia més feina d'extrem i de centrecampista que de lateral. Per aquesta ambició i aquesta agressivitat que personifica, i que ha insuflat també als seus companys, ha marcat el tercer gol, amb el València mirant, i centenars d'espectadors sense veure'l, sense haver-se assegut encara a la butaca després del descans.
Alves val per dos o tres jugadors de tant que treballa, i ha deixat en evidència els rivals. A la zona ampla hi havia cinc valencianistes, però els tres del Barça --més el brasiler-- els han desarmat una vegada i una altra. Movent el cuir com els àngels, intercanviant les seves posicions, desplegant un futbol excepcional fins a esgotar-los, també, la paciència. El València ha recopilat sis targetes. Totes, per puntades. Fins i tot Bojan ha rebut una trompada de Del Horno al minut d'aparèixer.
Bojan ha estat suplent perquè Guardiola ha elegit Hleb, que ha recorregut els tres llocs de l'atac. Igual que Messi. Igual que Henry, que sense jugar de davanter centre ha comprovat que pot marcar gols. No un, sinó tres. En té prou de lluitar, i xutar amb fe, tingui o no tingui forces. Ell sol li ha fet tants gols al València com els que havia encaixat l'onze d'Emery en tota la Lliga fora de casa. No havia perdut de visitant i se n'ha emportat quatre. Podien haver estat vuit. S'ha emportat una valuosa lliçó que li pot ser útil quan torni a enfrontar-se a un Barça que acumula 20 partits sense perdre. Guardiola no vol tants elogis per al seu equip. Ho té malament per impedir-ho.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos d'un partit de somni
