El peculiar sistema de què disposen bascos i navarresos es remunta al segle XIX, es va mantenir durant el franquisme i el 1978 va ser ratificat per la Constitució.
Una de les grans fites que se suposa que ha aconseguit la negociació del nou finançament és que Catalunya no segueixi despenjant-se en el rànquing de recursos per càpita per sota de la mitjana de l'Estat. Fins ara, la capacitat en recursos dels catalans partia d'un índex superior a 120 sobre una mitjana de 100, però un cop repartits els diners per a la solidaritat queia fins al 94, sis punts per sota la mitjana del conjunt de comunitats. Amb el nou model, Catalunya ha d'aconseguir, l'any 2012, quedar-se en un índex 105,6, segons les estimacions de la conselleria d'Economia, és a dir, 5,6 punts per damunt de la famosa mitjana.
Aquests maldecaps tenen ben poc a veure amb la còmoda situació que proporciona el règim de concert de què gaudeixen Euskadi i Navarra. Segons les dades de la conselleria d'Economia, mentre els catalans es despengen de 123 fins a 94 per fer una aportació a l'anomenat anivellament, els bascos s'ho miren impassibles des d'un índex 176. I és que el concert econòmic exclou aquests territoris de cap aportació a la solidaritat.
Amb el nou model la distància sideral que separa Euskadi, i en menor mesura Navarra, de la resta de comunitats experimentarà un canvi mínim, condicionat exclusivament pels diners addicionals que injectarà l'Estat al sistema de règim comú. És a dir, el que pujarà serà el llistó de la mitjana de finançament d'aquests territoris, però el sistema de concert no s'haurà mogut ni una polzada.
Segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals del ministeri d'Economia sobre la Liquidación del sistema de financiación autonómico en el ejercicio 2006, Euskadi disposava fa tres anys d'un finançament per habitant de 5.255 euros, més del doble del que tenien les comunitats de règim comú -2.226 euros-. En aquell exercici, Catalunya disposava de 2.143 euros per habitant, un cop aplicades les variables de la població ajustada.
I tot plegat per finançar unes competències pràcticament idèntiques.
Com diria Orwell: tots som iguals, però uns són més iguals que els altres!
Una de les grans fites que se suposa que ha aconseguit la negociació del nou finançament és que Catalunya no segueixi despenjant-se en el rànquing de recursos per càpita per sota de la mitjana de l'Estat. Fins ara, la capacitat en recursos dels catalans partia d'un índex superior a 120 sobre una mitjana de 100, però un cop repartits els diners per a la solidaritat queia fins al 94, sis punts per sota la mitjana del conjunt de comunitats. Amb el nou model, Catalunya ha d'aconseguir, l'any 2012, quedar-se en un índex 105,6, segons les estimacions de la conselleria d'Economia, és a dir, 5,6 punts per damunt de la famosa mitjana.
Aquests maldecaps tenen ben poc a veure amb la còmoda situació que proporciona el règim de concert de què gaudeixen Euskadi i Navarra. Segons les dades de la conselleria d'Economia, mentre els catalans es despengen de 123 fins a 94 per fer una aportació a l'anomenat anivellament, els bascos s'ho miren impassibles des d'un índex 176. I és que el concert econòmic exclou aquests territoris de cap aportació a la solidaritat.
Amb el nou model la distància sideral que separa Euskadi, i en menor mesura Navarra, de la resta de comunitats experimentarà un canvi mínim, condicionat exclusivament pels diners addicionals que injectarà l'Estat al sistema de règim comú. És a dir, el que pujarà serà el llistó de la mitjana de finançament d'aquests territoris, però el sistema de concert no s'haurà mogut ni una polzada.
Segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals del ministeri d'Economia sobre la Liquidación del sistema de financiación autonómico en el ejercicio 2006, Euskadi disposava fa tres anys d'un finançament per habitant de 5.255 euros, més del doble del que tenien les comunitats de règim comú -2.226 euros-. En aquell exercici, Catalunya disposava de 2.143 euros per habitant, un cop aplicades les variables de la població ajustada. I tot plegat per finançar unes competències pràcticament idèntiques.
Com diria Orwell: tots som iguals, però uns són més iguals que els altres!
