Hi ha qui encara, a hores d'ara, es pregunta què hi anem a fer els independentistes catalans a Madrid. La resposta, per òbvia, hauria de caure pel seu propi pes. És a Madrid on, malauradament, encara més se'ns hi ha perdut. Per això Esquerra concorre a les eleccions espanyoles, amb la voluntat de consolidar un grup parlamentari obtingut per primer cop el 2004. Perquè tenim la necessitat de fer sentir la veu sobiranista del nostre país. Perquè haurem de seguir anant a Madrid a fer-nos sentir i influir mentre sigui allí on es decideixen temes cabdals per al nostre futur, començant per la nova llei de finançament autonòmic.
La necessitat de superar un model de finançament que, per pegots que hi posem, ens condemna a un espoli fiscal sistemàtic és una de les urgències que caldrà afrontar ja a començament de la propera legislatura al Congrés de Diputats. Per això hem de ser forts a Madrid i consolidar el grup parlamentari. I això no ho farem possible amb crides a la desmobilització en el camp del catalanisme sobiranista. Perquè no seran aquells partits catalans que dilueixen la seva representativitat al Congrés els que seran exigents en aquest punt. I tampoc cal esperar més d'aquells que en el seu dia van renunciar a exigir el concert econòmic i fa quatre dies van pactar de matinada un sistema de finançament que reduïa a la mínima expressió l'Estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya.
Esquerra no es presenta a les eleccions espanyoles amb l'obsessió d'obtenir un ministeri. Ni especularà amb pactes a dreta i esquerra. Ras i curt: si d'Esquerra depèn, el Partit Popular no governarà. D'altres, no poden dir el mateix. Això no significa que veiem en José Luis Rodríguez Zapatero un home creïble. Coneixem la frivolitat amb què ha actuat el president espanyol i el seu incompliment reiterat de compromisos assolits, començant per l'Estatut. O la llei de memòria històrica, la publicació de les balances fiscals o el traspàs íntegre dels papers de Salamanca.
Sí, Esquerra va allargar la mà al president del govern espanyol després de vuit anys de governs de José María Aznar i en els primers dos anys de legislatura es va aturar el transvasament de l'Ebre o es va obrir la porta a una mínima presència del català a Europa, entre d'altres coses. Però, a més, Esquerra va propiciar un intens debat sobre la concepció centralista de l'Estat espanyol i la possibilitat de reformular Espanya a partir d'un reconeixement del seu caràcter plurinacional. Gràcies a això tenim certificat i contrastat que no hi ha voluntat política per avançar en aquesta direcció. Però també hem de saber que només hi ha una opció que garanteixi fermesa desacomplexada i compromís: Esquerra Republicana de Catalunya. Per això mateix no es pot malbaratar ni un sol vot dels ciutadans d'aquest país. El vot d'Esquerra serà el vot de l'exigència, el vot del compromís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada