“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.
Vuit-cents anys després, la situació del país demana a crits un esperit semblant, una reacció honorable, un líder amb coratge i visió de futur. No es tracta d’una situació conjuntural prèvia a les eleccions espanyoles. Ans al contrari: fa la sensació que les eleccions, passi què passi, no serviran per a redreçar una certa decadència econòmica i una inexplicable resignació de les elits, dels cavallers, dels polítics.
En poc més d’un any, al Principat ha estat possible convocar dues manifestacions multitudinàries en defensa de la dignitat nacional (“Som una nació, no un preàmbul”) i contra la marginació econòmica i social (contra “el dèficit en infrastructures”), però sembla impossible que els polítics (per molt que es posin darrere les pancartes a l’hora de la protesta) puguen –o vulguen o sàpiguen– actuar en coherència amb aquests principis. Almenys de moment cap no ha sabut entomar el malestar social que s’ha expressat en aquestes protestes i vehicular-lo amb energia cap a una fita nova, un model engrescador que porte –si més no– la gent a les urnes i trenque la inèrcia d’aquesta malfiança en els partits, les institucions i la casta política sencera.
Al País Valencià, la classe política dominant ha decidit, de fa temps, guanyar les eleccions traint el poble, la seua cultura i la seua llengua, tot alimentant falsos debats contra Catalunya i el catalanisme, contra el País Valencià i el valencianisme. Ara, el govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una campanya hostil contra Acció Cultural del País Valencià, amb el tancament forçós dels repetidors de Televisió de Catalunya i l’objectiu triple d’ofegar Acció Cultural amb multes, aconseguir més canals digitals del ministeri i tallar l’emissió de TV3.
La resposta dels ciutadans de València, Alacant o Elx s’acabarà demostrant als carrers, de la mateixa manera que la ràbia dels catalans ha omplit de manifestacions els carrers de Barcelona. Però altra volta cal exigir una resposta digna dels líders polítics, tant del sud com del nord, en vista d’aquesta agressió a llengua i a la llibertat de comunicació.
De la mateixa manera que cal exigir-los que alcen el cap i actuen contra l’espoli fiscal, el dèficit d’infrastructures, la discriminació lingüística, la mentida racista, la desinformació calculada, la coerció mediàtica ultraconservadora, l’immobilisme burocràtic de l’estat i la subordinació econòmica, política, jurídica i administrativa.
El Temps n.1233: Editorial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada