Puyal 040308
Ningú no va voler celebrar res. Ningú no va aixecar els braços ni va somriure. I no perquè la classificació per als quarts de final de la Champions, de tan previsible que era, no fes il·lusió. En absolut. Però tot el bon humor se’n va anar al minut 34. Tot un món de crueltat li va caure a sobre al príncep blau de tot el barcelonisme. Messi es va trencar. El Barça es va trencar. El Camp Nou es va trencar. I es va acabar el partit. No reglamentàriament, però sí emocionalment. Messi va plorar. El Barça va plorar. I tot l’estadi va ser un lament desconsolat davant el mal auguri de quedar-se unes males sis setmanes sense el millor, just quan la temporada ensenya la recta de la glòria.
Les imatges donaran més voltes al món que el gol fantàstic de Xavi. Messi va fer un esprint per aprofitar una paret amb Zambrotta. Però es va posar les mans al cap abans d’agafar la màxima velocitat. Es va estirar literalment dels cabells. Es va arrencar la goma que li subjectava la melena i la va llançar renegant sobre la gespa. El drama ja li havia atrapat la cara, els gestos. Tot. Es va deixar a caure a terra i ja va ser un brollador de plors. Deco va ser el primer a auxiliar-lo, però no hi va haver cap paraula reparadora. Messi va enfilar la sortida del camp absorbit pel seu calvari. La seva ment no reciclava l’ovació de la grada ni les abraçades dels companys. El jove argentí plorava i plorava, amenaçat d’entrar en la psicosi de les lesions musculars. Ningú no les ha patit tant com ell al Barça. La cara de Valdés semblava recordar-ho. “No pot ser, no pot ser”, semblava dir el porter mentre movia lateralment el cap. Ni els quatre gols al Calderón li van amargar tant les faccions.
Messi es va lesionar i tot l’estadi es va sentir agredit. Tan agredit com ofès Frank Rijkaard perquè ningú no el va creure quan va reservar l’argentí davant l’Atlètic per prescripció mèdica. És el que té la pressió mediàtica, que mai demana perdó, encara que avui la consciència col·lectiva culer està ben encongida.
En silenci. El partit va transcórrer gèlid i silenciós. Algun cant escocès de rerefons. El Celtic va provar d’aprofitar l’eclipsi per deixar-se veure una mica. Però en cap moment va poder amagar la seva inferioritat. El Barça ho havia fet tot abans de la lesió de Messi. Ho havia fet tot en tres minuts, que és el que va trigar Xavi a marcar un gol fantàstic. Una jugada suprema, en què gairebé tot l’equip va dominar la pilota en una cinquantena de tocs. Una acció col·lectiva i una definició individual que ocuparien tots els elogis de portades i d’hemeroteques si no s’hagués interposat la maleïda lesió de Messi.
Ronaldinho, Deco, Eto’o i Gudjohnsen van poder maquillar la tristesa a la represa, però el partit va ser del tot desangelat. Tant, que Bojan es va quedar amb les ganes de jugar i erigir-se en el golejador més precoç de la història de la Champions. Ja no podrà abordar el rècord. Ja se li ha fet fosc. Com al Barça sense Messi.
Puyal 040308
Les imatges donaran més voltes al món que el gol fantàstic de Xavi. Messi va fer un esprint per aprofitar una paret amb Zambrotta. Però es va posar les mans al cap abans d’agafar la màxima velocitat. Es va estirar literalment dels cabells. Es va arrencar la goma que li subjectava la melena i la va llançar renegant sobre la gespa. El drama ja li havia atrapat la cara, els gestos. Tot. Es va deixar a caure a terra i ja va ser un brollador de plors. Deco va ser el primer a auxiliar-lo, però no hi va haver cap paraula reparadora. Messi va enfilar la sortida del camp absorbit pel seu calvari. La seva ment no reciclava l’ovació de la grada ni les abraçades dels companys. El jove argentí plorava i plorava, amenaçat d’entrar en la psicosi de les lesions musculars. Ningú no les ha patit tant com ell al Barça. La cara de Valdés semblava recordar-ho. “No pot ser, no pot ser”, semblava dir el porter mentre movia lateralment el cap. Ni els quatre gols al Calderón li van amargar tant les faccions.
Messi es va lesionar i tot l’estadi es va sentir agredit. Tan agredit com ofès Frank Rijkaard perquè ningú no el va creure quan va reservar l’argentí davant l’Atlètic per prescripció mèdica. És el que té la pressió mediàtica, que mai demana perdó, encara que avui la consciència col·lectiva culer està ben encongida.
En silenci. El partit va transcórrer gèlid i silenciós. Algun cant escocès de rerefons. El Celtic va provar d’aprofitar l’eclipsi per deixar-se veure una mica. Però en cap moment va poder amagar la seva inferioritat. El Barça ho havia fet tot abans de la lesió de Messi. Ho havia fet tot en tres minuts, que és el que va trigar Xavi a marcar un gol fantàstic. Una jugada suprema, en què gairebé tot l’equip va dominar la pilota en una cinquantena de tocs. Una acció col·lectiva i una definició individual que ocuparien tots els elogis de portades i d’hemeroteques si no s’hagués interposat la maleïda lesió de Messi.
Ronaldinho, Deco, Eto’o i Gudjohnsen van poder maquillar la tristesa a la represa, però el partit va ser del tot desangelat. Tant, que Bojan es va quedar amb les ganes de jugar i erigir-se en el golejador més precoç de la història de la Champions. Ja no podrà abordar el rècord. Ja se li ha fet fosc. Com al Barça sense Messi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada