De vegades he pensat de fer-me un recull de frases curioses, com me’l faig, de fa molts anys, d’aquells fragments de novel·les que em deixen clavada al seient (lloada sigui la literatura). Algunes d’aquestes frases són un “lapsus linguae”(dir, sense adonar-te, allò que no vols dir), com la de Sabino Fernández Campo, excap de la Casa del Rei espanyol: “És deplorable que alguns llocs vulguin passar de l’autonomia a la independència. Espanya és una i va costar molt unificar-la”.
Aplaudiments, cavaller, però, ai!, que costés molt unificar-la, als integristes espanyols els haurà fet ben poca gràcia, perquè Espanya existia ja en temps de Viriato; de fet, al vuitè dia, Déu Nostre Senyor va crear Espanya. I, per cert, don Sabino: se’n recorda que se us va escapar Portugal? Una de mortificadora (quan hom diu Espanya sol incloure catalans, mallorquins i valencians): “Hi ha un problema important a Espanya. És l’última frontera en la lluita contra el dopatge”, ha dit Patt McQuaid, president de l’UCI; ara s’han apressat a dir que hi ha ciclistes amb altres passaports també dopats, però l’estigma hi és; per això, els altres ciclistes espanyols han fet un clam antinacionalista i han dit que ser espanyols no els marca per a res. Angelets.
Una de colpidora, de brutal, d’indignant: “He perdut els ulls i els peus. Ho he perdut tot! Mateu-me!”, va dir plorant Omar Khadr, un dels presos de Guantánamo. El van torturar així quan tenia quinze anys. I els que manen parlant de guerra per Déu i per la llibertat. Però la reina de la setmana –i potser de l’era– és de Francisco Pons, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris: “Catalans i valencians hem de treballar junts”. Això és un home!
De vegades he pensat de fer-me un recull de frases curioses, com me’l faig, de fa molts anys, d’aquells fragments de novel·les que em deixen clavada al seient (lloada sigui la literatura). Algunes d’aquestes frases són un “lapsus linguae”(dir, sense adonar-te, allò que no vols dir), com la de Sabino Fernández Campo, excap de la Casa del Rei espanyol: “És deplorable que alguns llocs vulguin passar de l’autonomia a la independència. Espanya és una i va costar molt unificar-la”.
Aplaudiments, cavaller, però, ai!, que costés molt unificar-la, als integristes espanyols els haurà fet ben poca gràcia, perquè Espanya existia ja en temps de Viriato; de fet, al vuitè dia, Déu Nostre Senyor va crear Espanya. I, per cert, don Sabino: se’n recorda que se us va escapar Portugal? Una de mortificadora (quan hom diu Espanya sol incloure catalans, mallorquins i valencians): “Hi ha un problema important a Espanya. És l’última frontera en la lluita contra el dopatge”, ha dit Patt McQuaid, president de l’UCI; ara s’han apressat a dir que hi ha ciclistes amb altres passaports també dopats, però l’estigma hi és; per això, els altres ciclistes espanyols han fet un clam antinacionalista i han dit que ser espanyols no els marca per a res. Angelets.
Una de colpidora, de brutal, d’indignant: “He perdut els ulls i els peus. Ho he perdut tot! Mateu-me!”, va dir plorant Omar Khadr, un dels presos de Guantánamo. El van torturar així quan tenia quinze anys. I els que manen parlant de guerra per Déu i per la llibertat. Però la reina de la setmana –i potser de l’era– és de Francisco Pons, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris: “Catalans i valencians hem de treballar junts”. Això és un home!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada