Pocs dies després de l'extermini del seu exèrcit a la batalla del coll de Panissars (1285), Felip III l'Ardit mor i deixa el tron de França al seu fill, Felip IV el Bell.
L'any 1300, incapaç de derrotar els catalans al Mediterrani, aquest monarca envia un exèrcit a Flandes per assegurar-se el domini d'aquesta regió tan rica. La revolta no es fa esperar pas gaire. S'inicia amb l'extermini de la guarnició francesa de Bruges i s'estén ràpidament per les terres de parla flamenca.
Les ciutats flamenques reuneixen uns 11.000 homes (fonamentalment piquers). L'11 de juliol de 1302, prop de Courtrai, ocupen una posició defensiva entre dos rius i darrere dos canals excavats a propòsit per dificultar els moviments de la cavalleria francesa. Així, els 3.000 cavallers francesos s'estavellen contra les grans llances flamenques, i el seu intent de retirar-se, tot creuant novament els canals, es converteix en un autèntic caos que la infanteria flamenca aprofita per dur a terme un veritable extermini en què s'apropia de centenars d'esperons d'or, amb els quals, els arrogants nobles de França, entraven en combat.
Pocs anys després, a Grècia, els francesos tasten el mateix xarop de bastó, aquest cop receptat pels catalans. En concret, el 13 de març de 1311, a la batalla del riu Cefís, una vegada i una altra, els almogàvers havien llaurat la terra que es va convertir en un pantà gràcies a l'aigua del riu. Aquell dia, en bona mesura a causa del pes de les seves armadures, els cavallers francesos queden empantanegats en el fang i són exterminats un per un, mentre la cavalleria catalana s'abraona sobre la desconcertada infanteria enemiga.
Durant gairebé un segle, les quatre barres onejaran a l'Acròpoli d'Atenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada