Complim tots els nostres deures: anem a Hisenda a deixar els nostres quartos, tan durament guanyats, ens humiliem bufant en un estri bufador que ens mostra un mosso, acudim puntuals a la feina, portem els nens a escola, i, posats a fer, fins i tot anem a votar (i si cal, sacrifiquem un pont). Sabem que hi ha desgràcies naturals, i les mirem amb compassió, car un tsunami a Begur seria insòlit, els nostres terratrèmols són benignes i el vent més potent, la tramuntana, només va aconseguir tombar un tren en èpoques glorioses dels nostres avis. Són desgràcies que castiguen la gent més pobra de la terra, i ens commovem i enviem diners.
Veiem l'assot de les malalties, i preguem perquè no ens toqui a nosaltres ni als nostres estimats; prenem una quantitat tal de fàrmacs que alarma pensar què prendrem quan estarem malalts de debò. Ens rentem mans i dents, ens dutxem, vigilem els excrements i controlem la pressió sovint. Fem el que podem, sí senyora. Ens apuntem a cursos de gimnàstiques exòtiques que, per la seva raresa, deuen ser exorcismes eficaços. Complim les lleis, i ens escandalitzem quan algú no ho fa; paguem les nostres factures amb primmirada puntualitat.
Ens protegim de la grip i deixem o intentem deixar el tabac, perquè ens han dit: "Prou". Paguem quantitats astronòmiques quan casem els fills o quan se'ns mor algú. Abusem de la targeta de crèdit i després ho lamentem, com quan érem petits i fèiem campana: el retorn a l'escola ens obligava a dir mentides pintoresques i desdenyables.
Però mai no havíem pensat que els nostres pobres estalvis necessitessin altra garantia que la de l'entitat bancària, ni imaginàvem que el corralito no fos un fenomen estrictament argentí. Ai.
Complim tots els nostres deures: anem a Hisenda a deixar els nostres quartos, tan durament guanyats, ens humiliem bufant en un estri bufador que ens mostra un mosso, acudim puntuals a la feina, portem els nens a escola, i, posats a fer, fins i tot anem a votar (i si cal, sacrifiquem un pont). Sabem que hi ha desgràcies naturals, i les mirem amb compassió, car un tsunami a Begur seria insòlit, els nostres terratrèmols són benignes i el vent més potent, la tramuntana, només va aconseguir tombar un tren en èpoques glorioses dels nostres avis. Són desgràcies que castiguen la gent més pobra de la terra, i ens commovem i enviem diners.
Veiem l'assot de les malalties, i preguem perquè no ens toqui a nosaltres ni als nostres estimats; prenem una quantitat tal de fàrmacs que alarma pensar què prendrem quan estarem malalts de debò. Ens rentem mans i dents, ens dutxem, vigilem els excrements i controlem la pressió sovint. Fem el que podem, sí senyora. Ens apuntem a cursos de gimnàstiques exòtiques que, per la seva raresa, deuen ser exorcismes eficaços. Complim les lleis, i ens escandalitzem quan algú no ho fa; paguem les nostres factures amb primmirada puntualitat.
Ens protegim de la grip i deixem o intentem deixar el tabac, perquè ens han dit: "Prou". Paguem quantitats astronòmiques quan casem els fills o quan se'ns mor algú. Abusem de la targeta de crèdit i després ho lamentem, com quan érem petits i fèiem campana: el retorn a l'escola ens obligava a dir mentides pintoresques i desdenyables.
Però mai no havíem pensat que els nostres pobres estalvis necessitessin altra garantia que la de l'entitat bancària, ni imaginàvem que el corralito no fos un fenomen estrictament argentí. Ai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada