El meu escepticisme davant de fenòmens paranormals és, per ara, inamovible. He conegut, al llarg dels anys, bona gent que hi creuen amb una fe entusiasta i expliquen complexes teories de la conspiració per explicar, per exemple, que el Pentàgon amaga proves sobre extraterrestres. Però, i els radars? Tothom té radars, no només els ianquis. O conspiracions dels metges, que escampen verins a les estacions de tren perquè estiguem malalts i ells guanyin diners. O gent que escampa polls entre els caps tendres de les criatures per fer negoci. O conspiracions mundials per amagar el Sant Calze (que és a la catedral de València, a la vista del públic, podeu comprovar-ho).
Al meu escepticisme de pedra picada hi ha ajudat molt un llibre, Lo bueno, lo malo y lo falso, del genial matemàtic Martin Gardner, un llibre que ha estat molt important a la meva vida. Ara bé, de tots els fenòmens paranormals, els que més perplexitat em causen són els de fantasmes: esperits que es comuniquen amb els vius, psicofonies que registren dubtoses màquines reproductores, cops misteriosos de l’altre món que anuncien la mort, ànimes que romanen al món i coses per l’estil. La meva incredulitat es basa en un fet merament físic: com pot parlar o cridar o sospirar un ésser que no té aparell fonador, vull dir que no té gola ni cordes vocals ni laringe? El so es produeix pel frec de l’aire en algun canal sòlid. Com pot un esperit colpejar la paret i fer caure objectes, si no té cos (i no pot bufar perquè no té pulmons)? I a més, per què no hi ha mai proves? Per què les intervencions fantasmals són sempre confuses i difuses? Entre totes aquestes preguntes, la més important és: per què hi creu tanta gent, arreu del món?
El meu escepticisme davant de fenòmens paranormals és, per ara, inamovible. He conegut, al llarg dels anys, bona gent que hi creuen amb una fe entusiasta i expliquen complexes teories de la conspiració per explicar, per exemple, que el Pentàgon amaga proves sobre extraterrestres. Però, i els radars? Tothom té radars, no només els ianquis. O conspiracions dels metges, que escampen verins a les estacions de tren perquè estiguem malalts i ells guanyin diners. O gent que escampa polls entre els caps tendres de les criatures per fer negoci. O conspiracions mundials per amagar el Sant Calze (que és a la catedral de València, a la vista del públic, podeu comprovar-ho).
Al meu escepticisme de pedra picada hi ha ajudat molt un llibre, Lo bueno, lo malo y lo falso, del genial matemàtic Martin Gardner, un llibre que ha estat molt important a la meva vida. Ara bé, de tots els fenòmens paranormals, els que més perplexitat em causen són els de fantasmes: esperits que es comuniquen amb els vius, psicofonies que registren dubtoses màquines reproductores, cops misteriosos de l’altre món que anuncien la mort, ànimes que romanen al món i coses per l’estil. La meva incredulitat es basa en un fet merament físic: com pot parlar o cridar o sospirar un ésser que no té aparell fonador, vull dir que no té gola ni cordes vocals ni laringe? El so es produeix pel frec de l’aire en algun canal sòlid. Com pot un esperit colpejar la paret i fer caure objectes, si no té cos (i no pot bufar perquè no té pulmons)? I a més, per què no hi ha mai proves? Per què les intervencions fantasmals són sempre confuses i difuses? Entre totes aquestes preguntes, la més important és: per què hi creu tanta gent, arreu del món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada