Que el genial Miquel Barceló hagi fet la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions de la seu de l'ONU a Ginebra, que el resultat hagi estat una obra d'art monumental que traspassarà els segles, que l'originalitat sigui tal que podem dir que no s'assembla a cap altra obra, que sigui la lògica continuació de la també genial capella de la Seu de Palma, que l'elaboració hagi estat impressionant i els recursos emprats imaginatius, tot això ens fa poder dir sense cap mena de dubte que és una fita en la història de l'art català. La meva felicitació entusiasta a Miquel Barceló.
Doncs bé, glatint per veure en directe el que només he vist en imatges, em quedo de pasta de moniato en sentir tertulians que parlen de "mamarrachada", de "bodrio" i de "techo asqueroso" en referir-s'hi. Mai els insolvents en cultura havien estat tan desvergonyits. Té raó
el director de l'Avui quan, a la seva columna de dimecres, es preguntava quina importància tenen els quilos de pintura o els costos davant d'una obra d'aquest calibre artístic. Hem caigut en la vilesa que l'art sigui menyspreat per raons polítiques, i que la ceguesa artística tingui altaveus enormes.
Em diuen que si tinc la paciència, que no la tinc, de seguir què en diuen els de la caverna mediàtica, m'horroritzaré. Lluny de mi cap mena d'afany de tallar o inhibir l'opinió lliure de cadascú. Però tampoc la meva. Són persones que segurament aplaudeixen el toro d'Osborne. I que consti que de curts de gambals n'hi ha a tots els partits: voler col·locar una placa de la monja Maravillas de Jesús en un Congrés de Diputats aconfessional és una bajanada tan gran com veure només diners en la cúpula de Barceló.
Que el genial Miquel Barceló hagi fet la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions de la seu de l'ONU a Ginebra, que el resultat hagi estat una obra d'art monumental que traspassarà els segles, que l'originalitat sigui tal que podem dir que no s'assembla a cap altra obra, que sigui la lògica continuació de la també genial capella de la Seu de Palma, que l'elaboració hagi estat impressionant i els recursos emprats imaginatius, tot això ens fa poder dir sense cap mena de dubte que és una fita en la història de l'art català. La meva felicitació entusiasta a Miquel Barceló.
Doncs bé, glatint per veure en directe el que només he vist en imatges, em quedo de pasta de moniato en sentir tertulians que parlen de "mamarrachada", de "bodrio" i de "techo asqueroso" en referir-s'hi. Mai els insolvents en cultura havien estat tan desvergonyits. Té raó el director de l'Avui quan, a la seva columna de dimecres, es preguntava quina importància tenen els quilos de pintura o els costos davant d'una obra d'aquest calibre artístic. Hem caigut en la vilesa que l'art sigui menyspreat per raons polítiques, i que la ceguesa artística tingui altaveus enormes.
Em diuen que si tinc la paciència, que no la tinc, de seguir què en diuen els de la caverna mediàtica, m'horroritzaré. Lluny de mi cap mena d'afany de tallar o inhibir l'opinió lliure de cadascú. Però tampoc la meva. Són persones que segurament aplaudeixen el toro d'Osborne. I que consti que de curts de gambals n'hi ha a tots els partits: voler col·locar una placa de la monja Maravillas de Jesús en un Congrés de Diputats aconfessional és una bajanada tan gran com veure només diners en la cúpula de Barceló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada