És habitual sentir de boca dels polítics, periodistes i intel·lectuals espanyols la frase "yo no soy nacionalista". Sol precedir o succeir, a mode d'excusatio non petita, a fervoroses declaracions d'amor a la pàtria (espanyola) o de suport a la selecció nacional (espanyola) de futbol, de bàsquet o de qualsevol altre esport. Tan assumit ho tenen que realment arriben a creure-s'ho; a pensar que els nacionalistes són únicament "aquells altres", els que reclamen pels Països Catalans la mateixa independència respecte d'Espanya que aquesta té respecte de França o la Gran Bretanya. Però, sortosament, el 6 de desembre de cada any els propis espanyols celebren una Constitució que deixa a les clares el nacionalisme intrínsec de l'Estat espanyol: basada en la "indisoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", posa ni més ni menys que en l'exèrcit la defensa de la "integritat territorial" de la mateixa. Amb "cosmopolites" així, ningú no necessita ultranacionalistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada