L'ofensiva és clara i evident, i no hi valen els subterfugis: l'Estat ha posat les seves jacobines mans sobre les caixes; l'excusa és el desori d'algunes caixes petites i l'avidesa d'Esperanza Aguirre, però el fet és que l'Estat assegut als consells d'administració de les caixes catalanes -de l'estalvi català- fa esgarrifances, perquè ja em direu quin altre respirador ens queda. Simultàniament, l'Estat ha posat les seves jacobines mans sobre el castell de Montjuïc, després de dècades de reivindicacions ciutadanes i ho fa el ministeri de Defensa, i qui ho vulgui veure més clar que s'hi posi ulleres. Simultàniament el finançament català, i no sols per l'escandalosa demora, sinó per les intencions, se n'ha anat en orris i les il·legals per antiestatutàries engrunes no serviran perquè cap partit polític convenci la gent. Simultàniament hi ha un ministeri de control a l'esport -que el Barça va molt embalat i d'aquí a demanar seleccions hi ha un pas- i una nova ministra de Cultura que ha signat explícitament el seu rebuig al català. De "cultura", he dit, no d'obres públiques ni d'agricultura, és a dir, allà on més mal fa.
L'única reacció que fins ara hem tingut els catalans és la renúncia, gairebé heroica, de Carod-Rovira, que ho ha fet sens dubte per salvar un partit que s'estava esmicolant sense remei. Queda en l'aire el dubte de si això servirà per cohesionar el partit, o les lluites internes, a tenor de les darreres declaracions de Carretero, continuaran i si el sacrifici de Carod haurà servit de gaire.
A més, l'electorat ho ha de captar amb claredat, i aquesta és tasca de Puigcercós, a qui se li ha girat molta feina. Com sigui, però hem de reaccionar ja. Ens hi va la vida civil.
L'ofensiva és clara i evident, i no hi valen els subterfugis: l'Estat ha posat les seves jacobines mans sobre les caixes; l'excusa és el desori d'algunes caixes petites i l'avidesa d'Esperanza Aguirre, però el fet és que l'Estat assegut als consells d'administració de les caixes catalanes -de l'estalvi català- fa esgarrifances, perquè ja em direu quin altre respirador ens queda. Simultàniament, l'Estat ha posat les seves jacobines mans sobre el castell de Montjuïc, després de dècades de reivindicacions ciutadanes i ho fa el ministeri de Defensa, i qui ho vulgui veure més clar que s'hi posi ulleres. Simultàniament el finançament català, i no sols per l'escandalosa demora, sinó per les intencions, se n'ha anat en orris i les il·legals per antiestatutàries engrunes no serviran perquè cap partit polític convenci la gent. Simultàniament hi ha un ministeri de control a l'esport -que el Barça va molt embalat i d'aquí a demanar seleccions hi ha un pas- i una nova ministra de Cultura que ha signat explícitament el seu rebuig al català. De "cultura", he dit, no d'obres públiques ni d'agricultura, és a dir, allà on més mal fa.
L'única reacció que fins ara hem tingut els catalans és la renúncia, gairebé heroica, de Carod-Rovira, que ho ha fet sens dubte per salvar un partit que s'estava esmicolant sense remei. Queda en l'aire el dubte de si això servirà per cohesionar el partit, o les lluites internes, a tenor de les darreres declaracions de Carretero, continuaran i si el sacrifici de Carod haurà servit de gaire.
A més, l'electorat ho ha de captar amb claredat, i aquesta és tasca de Puigcercós, a qui se li ha girat molta feina. Com sigui, però hem de reaccionar ja. Ens hi va la vida civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada