Els triomfs del Barça molesten molt més del que ens imaginem. I no sols a Madrid, sinó a tot Espanya. Cada vegada que hi ha hagut alegries culers, han estat seriosament analitzades, amb el nas aixecat, com aquell qui ensuma merda. "Madridista el qui no boti!", el crit de Piqué a la celebració de la Lliga, és una frase festiva, típica entre rivals. Doncs creu-t'ho: severs comentaristes espanyols han dit que "Piqué ya ha hecho de Eto'o", en al·lusió a una frase, aquesta sí, ofensiva, que va dir fa unes temporades el camerunès, i de la qual va demanar perdó en públic, un perdó que els malhumorats i rancuniosos comentaristes espanyols no deuen recordar. Crida l'atenció que cap informador, de cap pelatge polític, fes esment de l'Esperança Aguirre, que, quan temps enllà, el Getafe va marcar cinc gols al Barça, va sortir al carrer a cridar contra Catalunya. Tota una presidenta, no qualsevol. Però és coherent, perquè és el mateix personatge que es fa referir (quan l'opa de Gas Natural) a Catalunya com a "el extranjero".
Esperanza Aguirre 260509 COMr
Les passions futboleres són de vegades molt intenses. Hi ha qui diu que més val barallar-se sobre la gespa que no en camps de batalla, cosa que em sembla ben sensata. De fet, i segons diu la psiquiatria, l'esport és el millor camí per calmar la ira i algunes formes d'angoixa.
Ara bé, tot aquest malhumor, que arriba a l'extrem que alguns informadors ni tan sols esmenten els triomfs del Barça, perquè la notícia és, diuen, qui serà el nou president del Reial Madrid, patirà una licantròpica transformació demà: si guanya el Barça, haurà triomfat un equip espanyol i, per tant, Espanya; si perd, hauran perdut "los catalanes, que han volado demasiado alto". M'hi jugo un peix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada