Un dels llibres que il·lustren més bé la trajectòria final i la personalitat crepuscular i torturada de mossèn Cinto és En defensa pròpia. Al·legat i visió personal, ferida i feridora, de la societat que li va tocar patir. La del final del XIX. Un document històric, en definitiva, escrit amb passió i estil.
Un segle més tard, ens n’arriba un altre. Benvingut i enhorabona. Però el darrer no ha estat escrit en defensa pròpia, sinó més aviat en atac propi. I ha estat redactat en castellà i sense estil. O amb un estil de confessionari que no recorda gens el de Verdaguer.
Es tracta de la autoinculpació de Fèlix Millet, extantes coses que no paga la pena reproduir-les perquè s’acabaria l’espai. El Jo m’acuso, dirigit al jutge i filtrat sencer ahir, passarà a la història perquè retrata sense escrúpols ni vergonya la societat catalana que va covar la crisi de començament de segle XXI.
El feliç i distret final de segle XX, n’haurem de dir a partir d’ara. Millet hi descriu, amb pèls i repèls, com ha furtat ell i com ho ha fet una enorme colla de gent relacionada mercantilment amb el Palau de la Música, venerable institució que ha quedat feta estelles. Cal mirar-se’l amb calma, aquest paperot. Hi descobrirem com hem arribat on som. Encara ens passa poc. I que ningú s’espolsi el muscle. La confessió del virtuós Millet embruta i esquitxa el teló, els cors i les comparses.
El Punt: El lladre del Palau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada