lo carrer del riu

lo carrer del riu

22 de febrer, 2010

Salvador Espriu: Assaig de càntic en el temple

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu. D'acord amb la consideració de «poeta nacional de Catalunya» que se li havia oficiosament atorgat, el seu cos va ser exposat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Molta gent va passar per la capella ardent, i els funerals i enterrament posteriors a Arenys de Mar, la seva Sinera literària, van ser molt concorreguts.

Vint-i-cinc anys després, i de fet des de molt poc després de la seva mort, el silenci i l'oblit han cobert la memòria d'Espriu i la seva obra. Esporàdiques edicions dels seus llibres i muntatges escadussers d'algunes de les seves obres teatrals no han estat prou per recuperar una obra que en vida del seu autor semblava que hagués de ser vigent sempre. Les circumstàncies històriques, polítiques i culturals hi han tingut a veure. El «poeta nacional» es va significar com a escriptor «cívic» durant el franquisme, quan l'acció en contra del règim necessitava l'èpica que la poesia, i concretament la d'Espriu, donava. Aquesta «apropiació» política ha fet mal a una obra que en conjunt va molt més enllà i que com que parla dels temes eterns de la poesia –la mort, l'amor, el patriotisme...– i està excel·lentment escrita, segurament algun dia serà redescoberta pels lectors. Seria bo que aquest aniversari ho afavorís.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

(dedicat a la Ribera d'Ebre, pels mals moments que torna a passar)
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. (Salvador Espriu)

2 comentaris:

Carles ha dit...

M'ha agradat rellegir aquest poema del Salvador Espriu. Gracies.

vpamies ha dit...

Gràcies per participar en l'homenatge!

Aques és, potser, un dels poemes més reproduït durant el 22F!