lo carrer del riu

lo carrer del riu

17 de setembre, 2011

Quico Sallés: ERC, un exemple

Viu una ciutat a Catalunya que els dissabtes és especialment sensacional. Es diu Vic. La plaça del Mercadal s'omple de gent de dins i de fora i és tradició ensopegar amb aquell que fa dies que no veus. L'excusa perfecta per encetar una conversa, entre crits de gitanos venent calces i esgarips de capsigranys de Barcelona que es disfressen d'Indiana Jones per venir de visita "on fa fred".

Un d'aquests dissabtes de sol agraït i olor de mimosa vaig ensopegar amb un homenot de la ciutat. Un home del qui sempre escolto, amatent, la seva descripció de la vida. Llegit, llarg, mesurat i amb el toc murri que ha de tenir qualsevol vigatà que vol ser vigatà. S'anomena Josep Maria Font i Purtí. És un militant d'ERC de pedra picada. Fa molts anys que les ha vist totes i de tots colors. En Josep Maria ha arribat a la conclusió que la vida amanida amb humor de morro fi és més mengívola i, per tant, perquè una cosa esdevingui tragèdia, ha de ser molt, molt, però que molt grossa.

Sempre he pensat que en Josep Maria ha nascut tard. És un empresari d'aquells que si hagués nascut el 1900, al 1930 hagués estat president d'un ateneu o d'un socors català per a desemparats de lletres o de rebost. Font em comentava aquell dissabte que ERC tenia tres sigles, però només una marcava la diferència, l'ADN de la formació. "D'esquerres n'hi ha moltes", sentenciava. Tota la raó. "De Catalunya com independentistes, també". Més raó encara, fins i tot hi trobem algun socialista despistat. "Però de republicans, només quedem nosaltres", afirmava amb contundència. "El dia que perdem això ho haurem perdut tot", reblava. Raó absoluta i de sant.

Potser els seus líders han equivocat l'estratègia i estan en crisi - com tota la matèria viva d'aquest món que està permanentment en crisi- però l'exemple és de genuflexió. Qualsevol militant amb un carnet a la butxaca pot postular ser candidat i lliurar-se al beneplàcit de la militància per optar a qualsevol càrrec orgànic o electe. Aquí rau la gràcia, aquí hi respira el republicanisme i la radicalitat democràtica. La resta són collonades. Valors republicans que han portat a un partit en hores baixes a lluir dos candidats de bandera per enfrontar-se a unes difícils eleccions el proper 20 de novembre. Ridao i Bosch són dos tipus que expressen els seus projectes. Els militants al corrent de pagament decidiran quin dels dos ha convençut. Pocs partits poden presumir d'aquest valor i de la gràcia de discutir-se contínuament. Potser l'entorn pot fer estrany ERC, però tal i com està canviant el món, la virtut de tenir unes sigles que s'estan discutint cada dia pot ser la garantia de la supervivència. De fet, quan ERC ha volgut imposar un model leninista de partit ha fracassat en resultats i estratègia.

Aquest dissabte ERC obre una nova etapa. De moment decideix la militància, d'aquí uns mesos els votants. Però l'exemple és exfoliant. Agradi o no, són els últims republicans. I ja saben què diuen dels últims... que seran els primers.

Cap comentari: