Totes les festes del cicle nadalenc tenen un origen pagà

El naixement del Salvador del món o la festa del solstici? En realitat, això podria ser un debat fals. Quasi totes les celebracions de l'any, de contingut religiós, responen a un origen pagà traslladat a la simbologia cristiana. Les festes religioses es confonen amb la celebració pròpia de la natura. I, en aquest tema, tan fora de lloc poden estar els qui voldrien «segrestar» la festa a l'interior de les esglésies com alguns pseudolaïcistes de manual que creuen progressista que en una escola no es faci el pessebre.

Totes les festes del cicle nadalenc tenen un origen pagà. El mateix passa amb la festivitat de Sant Nicolau, que se celebra el 6 de desembre i que continua la tradició romana de regalar joguines als nens durant les festes en honor de Saturn, que se celebraven a mitjan desembre. Després, la festivitat de Sant Nicolau es va consolidar com el Dia dels Nens, perquè aquest sant, original de l'actual Turquia, havia salvat un grup d'infants d'una mort segura.

Segons la tradició, un pare sense recursos havia decidit abandonar les seves filles i, per evitar-ho, Nicolau havia anat una nit a deixar petites peces d'or a les sabates de les nenes. Aquí naixeria el costum de deixar sabates o mitjons a la nit i trobar-se, l'endemà, joguines dutes pels Reis d'Orient.

Abans, els nens es vestien de bisbetó i lluïen els hàbits verds del sant. És curiós també l'ús del color. En alguns països encara se celebra de forma rellevant, bàsicament del centre d'Europa. El verd és el color que fa referència a l'arbre, al bosc i al bon temps que es desitja. I en algun lloc de casa nostra encara se celebra. És el cas de l'abadia de Montserrat. Al monestir benedictí, cada 6 de desembre es vesteix un escolà amb el ropatge del sant i per un dia simbolitza el cap de l'abadia. Com assenyala l'antropòleg Bienve Moya, «no cal abandonar la mitologia cristiana perquè l'hem feta nosaltres, i això seria regalar les esglésies als capellans». La data del 25 de desembre, com el naixement de Jesús, és simbòlica i la mateixa Església així ho admet. Però és que els pares de l'Església saben escollir molt bé les seves dates. Molt prop del 25, el dia 21 de desembre, és el solstici d'hivern, quan per la ubicació del Sol respecte de la Terra hi ha el dia més curt de l'any i s'inicia l'hivern. A partir d'aquí, el Sol avança cada dia una mica. En les civilitzacions antigues, un fet així tenia una gran significació. El Sol guanya posicions des d'aquest moment i això simbolitza una promesa de vida, un renaixement. El solstici, tant per a les cultures grecollatines anteriors al cristianisme com per a aquest, és promesa de salvació per a la Terra. De fet, Sant Salvador és una festivitat que l'Església celebra també per les mateixes dates, el 31 de desembre. Com assenyala Bienve Moya, «la corona que duu el Nen Jesús a Betlem és un sol, el mateix sol radiant que llueix el cèsar dels romans en el seu escut. És el mateix». En realitat, l'Església no amaga l'origen naturalista de la festa. Per això la missa grossa del Nadal és a mitjanit, i per això es diu la Missa del Gall, que canta a la sortida del sol.

Tots els elements característics del Nadal tenen un origen pagà. Potser on això es reflecteix més bé és en l'arbre, un cant a la continuïtat de la terra i de l'home. Ja de molt abans de l'era cristiana, a l'antic Egipte i també entre els jueus, l'arbre era vist com un exemple poderós de vida perenne. En els països del nord europeu, l'avet regnava també sobre la neu i era vist com un símbol de poder sobre les forces del clima. Ara sembla que sempre ha estat present a casa nostra, però el cert és que l'arbre va trigar molt a penetrar i fer-se un lloc entre els estris nadalencs. En canvi, en altres indrets del continent ja hi era ben present segles abans. El color verd de l'arbre també és un dels més presents en la parafernàlia nadalenca. El mateix color, per cert, dels hàbits de sant Nicolau.