La senyera independentista, documentada per primer cop a la seu parisenca de la Lliga Nacionalista el 1908, enfila el seu primer centenari. Per commemorar l'efemèride, una comissió de ciutadans proposa un conjunt d'actes i l'edició de publicacions i material sobre l'emblema.
Una vella fotografia, feta a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana a París, que il·lustrava un calendari del 1909 mostra una senyera amb un rombe –suposadament blau- al mig i una estrella blanca al damunt. Tot i no tenir el format clàssic, amb el triangle i l'estel a la dreta, l'emblema és el precedent més antic que inclou els components bàsics de la senyera de lluita.
D'una manera semblant a altres commemoracions d'efemèrides, com ara els centenaris del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), de la fundació de l'Orfeó Català (1991) o de les Bases de Manresa, amb una nova associació que es va fundar el 1992, una comissió de ciutadans proposa que se celebri el primer centenari de la primera senyera estelada.
Amb aquest propòsit, des de fa unes setmanes han obert el projecte a l'adhesió d'historiadors i intel·lectuals que hi vulguin col·laborar. I a la llista ja n'hi figuren més d'una trentena entre els quals hi ha noms com el de l'historiador Oriol Junqueras, l'economista Elisenda Paluzie; el coordinador de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, i el president de la Fundació Centre de Documentació Política, Miquel Sellarès. La comissió vol aprofitar aquest centenari per commemorar, alhora, el primer segle de l'independentisme contemporani. A l'historiador Oriol Junqueras li sembla bé que «aquest element es pugui prendre com a referent històric per commemorar l'aniversari de tot el moviment, perquè alhora permet reflexionar i analitzar el futur». De moment, la comissió ha posat en funcionament el web www.estelada.cat, i ha començat a contactar amb institucions i persones per tirar endavant un llibre, un còmic i una exposició, i editar material divers dedicat a l'estelada. També vol recuperar cartells que facin servir la bandera i té al cap altres iniciatives en espera d'aconseguir finançament i més adhesions.
L'emblema definitiu, tal com ha perviscut fins als nostres dies, va aparèixer pels volts del 1918. El disseny el va idear Vicenç-Albert Ballester, que liderava el clandestí Comitè Pro Catalunya. A imatge i semblança de la bandera cubana i fent servir els mateixos elements de la iconografia maçònica, com el triangle blau –el cel de la humanitat– i l'estel blanc de cinc puntes –símbol de la llibertat–. La inspiració de Cuba, no va ser un fet casual, perquè l'il·lustrador Joan-Marc Passada –un dels impulsors de la commemoració– recorda que molts catalanistes del moment «s'emmirallaven en el moviment independentista cubà», que el 1898 s'havia desvinculat de l'Espanya colonial. A la Catalunya de principis del segle XX, mancava una estructura política que apostés per l'independentisme, ja que aleshores encara imperava, com a molt, el regionalisme i tampoc hi havia institucions de govern estrictament catalanes, llevat de la tímida Mancomunitat.
Ballester pensava que la senyera tradicional quedava curta, hissada al costat d'una bandera espanyola que la neutralitzava. Així, l'estelada era un símbol d'insurrecció, però transitori. De fet, Ballester va escriure que quan Catalunya fos independent retornaria «de bell nou la bandera de les quatre barres, la bandera catalana sense estels, sense blaus, però amb tots els honors: ben alta, ben dreta i ben sola!»
La majoria de testimonis gràfics de la nova bandera, sobretot durant els primers anys, provenen de casals i agrupacions catalanes a l'estranger. De popularitzar-la a casa nostra, però, se'n va encarregar Estat Català als anys vint. Més tard, també fou protagonista durant la proclamació de la república catalana, el 14 d'abril del 1931, i de l'Estat Català, el 6 d'octubre de 1934. Amb l'arribada del franquisme, l'estelada va restar condemnada a l'ús clandestí, a recer d'organitzacions com el Front Nacional de Catalunya (FNC).
A la dècada dels seixanta, una escissió marxista del FNC va donar lloc al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), l'any 1968. Aquesta formació, que aquest 2008 celebrarà el seu 40è aniversari, va adaptar la bandera als colors revolucionaris. I d'aquí que l'estel es tenyís de vermell i el fons del triangle restés groc. Posteriorment, altres partits, com ara ERC, de manera informal, l'any 1987, i les CUP, que són les úniques que l'empren com a bandera oficial, també han assumit l'estelada del PSAN. I, encara que pugui semblar contradictori amb l'orientació socialcristiana, també les joventuts d'Unió, potser per diferenciar-se de la JNC, que majoritàriament es decanta per l'ús de la tradicional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada