-A Euskadi fa 15 anys que no tenim cap avenç en l’autogovern. I la sensació de cabreig i afartament augmenta. Els partits bascos hem estat imaginatius i hem fet arribar a Madrid tota mena de propostes, però la resposta és sempre un cop de porta, com amb el pla Ibarretxe. Ara l’oferta és senzilla i sincera. No volem imposar res. Apostem pel diàleg amb l’Estat. Aquí hi ha un poble que té els seus sentiments de pertinença mal resolts. Jo sóc basc, jo no sóc espanyol, però em forcen a ser-ho. I això s’ha de resoldre. L’independentisme s’ha de poder materialitzar. I és la ciutadania qui ha de decidir.
-Hi haurà consulta amb o sense el permís del govern espanyol.
-La situació que es viu al País Basc, amb aberracions polítiques com la del 18/98, dóna gairebé per cridar observadors internacionals. Estan criminalitzant les idees. Les úniques democràcies europees que permeten il·legalitzar una formació política són la turca i l’espanyola. Som al mateix nivell democràtic d’una Turquia a la qual no deixen ni entrar a la UE per l’actitud que manté amb els kurds o els armenis. A Espanya s’empresona gent només per defensar la independència del País Basc. ¿Hi ha motius o no per enviar-hi observadors internacionals?
-L’aposta de Zapatero és electoral. Aposta per la mà dura, però es resisteix a derogar la resolució del Congrés que aposta per la solució dialogada de la violència. Actua mogut per càlculs electorals bastards. Però Zapatero hauria de veure que el nacionalisme, tant al País Basc com a Catalunya, creix. Hi ha una qüestió no resolta, una transició no acabada, que s’ha de resoldre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada