Menys de tres-cents quilòmetres al sud-est de Berlín, entre els Estats federats de Brandenburg i Saxònia i a tocar de les recentment aixecades fronteres de Polònia i la República Txeca, trobem Lusàcia, la pàtria dels sòrabs. El poble sòrab és “una minoria nacional” reconeguda per la República Federal d’Alemanya. Són un poble eslau, s’autodefineixen com a nació i sobreviuen amb més pena que glòria enmig d’un país de 82 milions d’habitants. La població sòraba actual amb prou feines supera els 60.000 habitants. No és estrany, doncs, que només un de cada cent alemanys en conegui l’existència. Durant segles es van estendre arreu de la meitat nord d’Alemanya i van ocupar un territori que s’estenia des de Hannover fins al mar Bàltic. Avui els queda Lusàcia i, segons com evolucionin les coses, aviat podrien perdre el poc que els queda com a poble.
El principal maldecap dels sòrabs ara per ara no és la supervivència de la seva llengua –actualment parlada per la meitat de la població– sinó l’explotació del carbó de lignit que s’amaga al subsòl de la Baixa Lusàcia, el territori més proper a Chosebuz (Cottbus en alemany), per part del gegant energètic suec Vattenfall. “Els crítics amb l’explotació, entre els quals m’hi compto, diuen que l’èxode de població encara s’agreujarà més i ja ho comencem a notar. La gent jove veu que construir una casa aquí ja no té sentit perquè quan arribi la central, o bé serà enderrocada o bé quedarà al límit” de la instal·lació, diu Matthias Berndt, activista de pobles amenaçats com Grabko, Kerkwitz o Atterwasch, que podrien desaparèixer entre el 2017 i el 2019.
La malastrugança ha perseguit els sòrabs al llarg de la seva història. Gairebé sempre han patit la persecució o la devastació. La germanització del territori va suposar l’inici de la seva pràctica extinció. El 1875, el canceller del Reich, Otto von Bismarck, pare de la nació alemanya, ja va prohibir la llengua dels sòrabs i tres segles abans, Martí Luter, el pare de la Reforma, va batejar-los com “la pitjor de totes les nacions”. L’arribada del segle XX no va ser gaire millor per als sòrabs. Després del respir que va suposar l’amable República de Weimar, el règim nacionalsocialista va intentar dispersar-los per tota la geografia alemanya amb l’objectiu de dissoldre’ls. El 1945 Lusàcia va quedar aïllada en territori de l’antiga República Democràtica Alemanya. “L’RDA va ser molt ambivalent amb nosaltres. D’una banda, es van aconseguir moltes coses. Per exemple, escoles sòrabes i fins i tot la carrera de filologia sòraba, però malauradament tot es va fer des de l’Estat i no es va promoure la cultura entre les classes populars”, explica Ines Neumann, sorabista a la Universitat de Leipzig.
Actualment els sòrabs, tot i comptar amb el reconeixement oficial de les institucions alemanyes, se senten “abandonats” pel govern de Berlín. Les subvencions que reben les organitzacions culturals representades a la Fundació del poble sòrab resulten insuficients per promoure una cultura que ha quedat reduïda a les prestatgeries del museu de Bautzen i a l’atracció turística Njepila-Hof de Rohne, una reproducció d’una casa típica sòraba on es poden veure elements de la vida tradicional d’aquest poble, com els vestits tradicionals, situada a la Lusàcia central.
Amb tot, l’esforç dels sòrabs per ressorgir de les cendres és evident. Només cal entrar a l’escola bilingüe de Crostwitz on els nens aprenen totes les assignatures, tret de l’alemany, en sòrab. Davant l’evidència que el seu pes demogràfic mai no serà prou interessant des d’un punt de vista polític, el poble sòrab ha creat llaços amb els seus veïns eslaus, especialment amb els txecs. “Esperem recuperar la consciència nacional sòraba”, diu Jan Nuch, el president de la Domowina (en sòrab, “pàtria sòraba”), la institució que lluita per la supervivència de la cultura i l’ètnia sòraba des de l’any 1912.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada