Puyal 120108
Thierry Henry, sí, Titi, la figura que tant s'havia fet esperar, ha irromput al Camp Nou i, de la seva mà, el Barça ha allunyat molts dels fantasmes que el ronden des de fa temps. Més enllà del còmode triomf davant el Múrcia (4-0), el Barça ha recuperat el plaer de jugar. Per alguna cosa s'ha de començar.
Samuel Etoo se n'anirà diumenge a la Copa d'Àfrica amb un bon record. No només pels dos gols que ha marcat contra el Múrcia --cinc en sis partits de Lliga-- sinó també per la sensació que ha deixat els seus millor del que estaven. No és que pugui estar tranquil, perquè aquest equip ja ha semblat aixecar-se altres vegades i ha tornat a caure, però respira. Com si s'hagués conscienciat que ha de tirar endavant com sigui, estigui qui estigui, amb Ronaldinho o Deco, o sense ells, el Barça ha serrat les dents, ha agafat embranzida i ha començat a despertar de l'ensopiment en què estava sumit i que li ha costat tants cops.
El Camp Nou ha viscut un il·lusionant viatge. De dos records per oblidar, que no havia oblidat --Madrid i Alcoià-- i que han causat alguns xiulets en el tram inicial, ha passat a un final esperançador. Henry ha estat el mestre de cerimònies, convertit per primera vegada en una còpia de l'Henry de l'Arsenal, a qui tant s'enyorava, amb un regal a Bojan, amb qui manté una relació gairebé paternal, i un altre a Etoo, i un repertori de força, classe, sacrifici i tot el que s'espera d'un fantàstic. Una exhibició que li ha fet guanyar tots els honors, amb el públic corejant el seu nom.
Però, abans que ells, ha hagut d'aparèixer un pencaire per desencallar el partit. Gudjohnsen, després d'un gran centre de Zambrotta --després l'ha entelat amb una pobra actuació--, ha obert el camí i ha tornat a reivindicar-se amb una valuosa actuació.
Està molt lluny de qualsevol fantàstic i del do natural de Bojan, però no mereix el tracte que sovint li ha donat Rijkaard, que fa un any el va posar fins i tot darrere de Saviola. Avui, s'ha recordat d'ell després d'haver-lo tornat a oblidar com tantes altres vegades.
L'entrenador ha remogut l'alineació com si la memòria li hagués portat el record dels temps de les rotacions. Amb quatre canvis respecte a l'equip de Sevilla, i deixant fora peces fixes com Milito, Abidal i Iniesta, a més de Giovani, el tècnic ha donat entrada a Zambrotta, Thuram, Sylvinho i Bojan. Márquez ha fet un obligat pas endavant, recuperant la posició de migcentre que Touré i Edmílson han deixat òrfena, i en què sembla haver perdut el tacte que tenia. Lluny de la imatge que ofereix juntament amb Milito, el mexicà ha tingut un inici desesperant, amb diverses pèrdues de pilota i una falta de col·locació inquietant. Després, ha millorat. Com el Barça.
Amb diferents peces, el Barça ha seguit en la línia de lenta recuperació que ha mostrat en els últims dos partits. Res de l'altre món, però tal com estava, anar fent ja és molt. El Múrcia no és el Sevilla, és cert, però ha aparegut al Camp Nou amb un punt d'atreviment que altres no tenen. Ha sortit a pressionar a dalt, però s'ha quedat sempre a mig camí. El Barça ha arrencat com un dièsel, a poc a poc, i ha acabat embalant-se.
Una intervenció decisiva de Valdés en un mà a mà amb Baiano, que ha desbaratat l'empat, l'ha acabat de despertar. Henry ha emergit llavors amb una vitalitat espectacular. A l'esquerra, en la posició que ha deixat buida Ronaldinho, en un signe que minimitza encara més l'absència de l'estrella, Titi ha ofert una actuació excepcional, sobretot, en la comparació amb el mateix Ronaldinho i amb l'Henry de fa uns mesos.
Dues assistències que Bojan i Etoo només han hagut de rematar, i una esperançadora exhibició de confiança en si mateix. Generós, sentint-se capaç de tot, sense rastre de dolor, disfrutant en cada pilota, Henry ha començat a tornar part de l'afecte que se li professa. Amb ell, és més fàcil esperar Messi. I Ronaldinho. Si torna.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos del partit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada