"...per a entrar-hi calen un front humil sota la llinda i un salt": aquest és el lluminós darrer vers d'una de les Elegies de Bierville del mestre Carles Riba. Està parlant d'Ítaca, de la qual acaba de dir: "Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!". Està parlant doncs de la pàtria, de la pàtria recuperada, en una bellíssima metàfora. La idea és inquietant: un front humil i un salt. Enfront de la sobergueria castellana, i lluny del concepte de vilesa, cal un front humil, no una fatxenderia destralera. És el front, l'intel·lecte, el qui ha de ser humil. I cal fer un salt. Un bot.
És fàcil pensar-hi escoltant les eternes i inútils picabaralles entre els governs de Madrid i els de Barcelona: destrossades les Rodalies, a Madrid diuen: "Ja us podeu quedar la desferra; però sense prestacions". No costa gens de donar allò que ja no serveix, com les senyores altives que donaven a les minyones els vestits que havien trencat o tacat indeleblement. Aquesta mateixa reunió ha succeït dotzenes de vegades: en una taula de negociacions, hi ha qui dóna alguna cosa a canvi d'alguna altra. Els catalans anem a negociar sense res a les mans -perquè res no tenim- esperant justícia, o equitat o fins i tot generositat. Mai, mai, en cap època, en cap ocasió ens hem emportat altra cosa que engrunes i palmadetes a l'esquena.
Fins ara hi hem anat amb l'esperança que ara les coses aniran millor (perquè hi ha un determinat ministre català, perquè el president ara és del mateix partit que el d'ells, pel que sigui), i mai no ha funcionat. Cal doncs el segon pas: el salt. Ho diu Riba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada