A Montserrat tot plora,
tot plora d'ahir ençà,
que allí a l'Escolania
s'és mort un escolà.
L'Escolania, oh Verge,
n'és vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?
En caixa blanquinosa
mirau que hermós està,
n'apar un lliri d'aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l'esquerra
que solia tocar,
lo violí a l'esquerra,
l'arquet a l'altra mà.
Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà:
quan veu l'Escolania,
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen a entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar,
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va,
les fonts ja són rieres,
i les rieres mar.
Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren,
sols canta un ermità,
sentir cantant los Àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d'ales obertes
que cap al cel se'n va.
Mentre ell canta pels aires,
lo violí sonà. (Jacint Verdaguer, 1899)
Cassiá M.Just 100500 CATr
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada