Parafrasejant Manuel de Pedrolo, en ocasions podem tenir la sensació que la nostra "obra és un enderroc, el que resta d'un edifici que des de l'inici clivellava. Un edifici de fang. I que no en podrem utilitzar res, perquè el fang no dura, s'esmicola i torna a ser terra que ens empolsa els peus. Però jo la toco amb els dits, la sospeso amb les mans i reuneixo un túmul sota el qual enterro alguna cosa. Sempre cal enterrar alguna cosa en els fonaments, de vegades un home i, en moments excepcionals, potser fins i tot una generació. Potser serà la meva... [...] Cal acceptar el sacrifici i deixar testimoni, encara que potser no en siguem dignes. [...] Al cap i a la fi no hauríem començat aquesta obra si no hi confiéssim". Aquesta setmana s'han desenterrat moltes destrals de guerra per intentar fer llenya del suposat arbre caigut d'Esquerra. Ja fa anys que molts somien a segar en verd la futura collita de sobiranistes, que brota una mica arreu de la nostra terra. I el cert és que cal reconèixer que és difícil bastir estratègies guanyadores, quan nosaltres som febles i els nostres enemics tan poderosos. Prou poderosos per intentar fer-nos creure que les derrotes no són fruit de la limitació dels mitjans, sinó de la nostra inferioritat moral i intel·lectual.
I, sens dubte, si ens deixem atrapar per la xarxa de mentides que teixeix el poder, estarem cavant la nostra tomba.
Evidentment, Esquerra no enquadra dins les seves files tots aquells que volen la independència; però, probablement, en aquests moments, és la millor de les eines disponibles en el nostre procés d'alliberament nacional... i també per avançar en el camí de la justícia social i de la radicalitat democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada