L'acte de dissabte a Lleida -la Seu Vella, que ja va ser caserna per a les tropes de Felip V, és un marc que corprèn-, propiciat per la Comissió de la Dignitat, Strubell&Cruanyes, va servir per recordar que no es pot jugar amb les promeses. I que la mala llei de la memòria històrica no pot ser un càntir trencat per on s'escolin els incompliments de contracte. I el de Rodríguez Zapatero, personatge que a primera vista m'inclina cap a una valoració positiva d'un alt percentatge de la seva política, ha de recordar que té deures i deutes pendents amb Catalunya. I que, si el novembre de 2005 va ser aprovat, parlamentàriament, el retorn dels papers de Salamanca, requisats, manu militari, per l'exèrcit franquista, aquest retorn no ha arribat encara en la seva totalitat. RZ va canviar una ministra i va nomenar un ministre, César Antonio Molina, que tenia com a encàrrec específic fer fora de la Biblioteca Nacional Rosa Regàs. CAM, com l'anomenen per Madrid, mai no m'ha inspirat confiança. Que sigui ministre atura la seva deu insuportable de poeta, però no crec que hagi entès quina és la missió d'un ministre de Cultura en una organització estatal que ha cedit les competències de Cultura a disset comunitats autònomes. No ha fet re de re -malgrat els recordatoris des del Parlament- per completar el retorn pendent del material que conserva Salamanca en l'espai ad hoc de la rebatejada com a calle del Expolio i que és tant de les institucions com dels particulars de Catalunya, perseguits per ser catalans i republicans. La seva prepotència provoca rebuig. I això pot resultar car a RZ. A qui potser no deixaran que acabi els quatre anys de mandat el seu actual ministre de Cultura i la senyora Magdalena Álvarez, un nomenament que sembla un sarcasme o una befa ni que sigui contra els amics que RZ té a casa nostra. Que mai no digui que no l'hem avisat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada