He llegit un nombre enorme de comentaris sobre el recent congrés del PSC, la majoria elogis. Han dit que hi ha hagut una entesa perfecta amb Zapatero, però sense servitud; i que són més catalanistes que socialistes (ai!); i hi ha hagut uns "renys" del president Montilla a Zapatero tan afectuosos que tothom somreia. Zapatero ha promès un finançament tal que lligarem gossos amb llonganisses. Sobretot en el gremi de la construcció, i a les gasolineres, a les botigues de roba i al cistell de la compra. No ens escandalitzem: en tots els congressos el partit congressual diu que és estupend i promet projectes tan esperançadors que a un li agafen unes ganes irreprimibles d'abraçar el gat, o el canari, o fins i tot el peix, segons. El meu televisor i jo estàvem tan contents, veient tantes dones manant i un savi com Isidre Molas de president de partit, i hi trobo tres pífies. La primera la va dir el president Montilla: "Hi ha coincidències entre els valors cristians i els socialistes". Ostres! Si Don Pablo Iglesias aixequés el cap! Això, que per cert s'havia dit sempre, en veu baixa, del comunisme i el cristianisme, m'ha despertat la meva vena herètica i no he pogut evitar de blasfemar, mentalment. Home, president, que no havíem quedat que els valors de la laïcitat eren irrenunciables?
La segona és funesta tot i que ja la sabíem abans de començar el congrés: diu que no volen formar grup propi al Congrés espanyol. D'això se'n diu tirar pedres a la pròpia teulada, i més en un moment de força, amb vint-i-sis diputats catalans.
La tercera ve de València: diu que ja no es dirà Partit Socialista del País Valencià. Diu que als blaveros no els agrada. I que pensen que així tindran més vots. Ai, mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada