Avui fa 70 anys que es va iniciar la Batalla de l'Ebre. I, en la mesura que la memòria és la trajectòria que ens porta fins a la concreció de la nostra identitat present i a la intuïció del nostre futur, potser és un bon dia per recordar que la memòria històrica és la història de la nostra identitat. Tant és així que, malgrat que convergeixin en un mateix punt, les diverses identitats no seran mai iguals si hi han arribat per camins diferents. I, inevitablement, aquesta diferència condicionarà la intuïció dels seus respectius futurs.
En el seu excepcional poema Dei sepolcri, Ugo Foscolo evoca el lligams sagrats de la memòria en els termes següents:
"Però és que potser, un cop apagat,
el mortal soterrat deixa de viure,
encara que muda li sigui l'harmonia dels dies,
si encara pot gaudir-la en els suaus records
de les ments dels seus? Excels és
aquest lligam d'amorosos sentits;
pels humans és un regal celestial;
i, sovint, en aquest vincle, vivim
amb l'amic absent; i ell en nosaltres".
Una continuïtat que Salvador Espriu expressa en els seus coneguts versos:
"Hem viscut per salvar-vos els mots
per retornar-vos el nom de cada cosa
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra".
En definitiva, tots plegats hauríem de fer un esforç per honorar la memòria dels nostres morts, per respectar el dolor dels vius i per formar l'esperit dels nostres joves. I, en aquest sentit, potser és convenient recordar el poema No crideu més, de Giuseppe Ungaretti:
"Deixeu de cridar els morts,
no crideu més, no crideu,
si encara els voleu sentir,
si espereu no morir.
En un xiuxiueig imperceptible,
no fan pas més rumor
que el créixer de l'herba,
alegre on no passa cap home".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada