A escassos cent metres de les dependències de la Fiscalia de Menors hi ha la plaça de Fort Pienc, on, des de fa mesos, hi ha instal·lat un grup nodrit d’indigents, molts d’ells víctimes d’un elevat grau d’alcoholisme. Avui en dia els sense sostre són matèria de treball dels professionals dels serveis socials, però fins no fa gaires anys aquest col·lectiu i d’altres que la terminologia legal qualificava de “perill públic” eren perseguits i reprimits pels tribunals de justícia en aplicació de la coneguda llei de vagos y maleantes. Els 24.377 expedients judicials que fins ara s’han pogut recuperar de l’aplicació d’aquesta llei estan catalogats i ordenats en un arxiu que ha trobat aixopluc, de moment, als baixos de l’edifici de la Fiscalia de Menors. A partir d’ara, els expedients són consultables per aquells que hi estiguin directament implicats, pels seus familiars amb autorització i pels historiadors. En aplicació de la llei, els investigadors només poden accedir als arxius amb una antiguitat superior als 50 anys o que faci 25 anys de la mort de l’afectat. La llei de vagos y maleantes va ser aprovada en temps de la República amb una finalitat rehabilitadora. El règim franquista la va mantenir en el seu ordenament i la va convertir en un instrument pervers amb el qual va perseguir tots els individus considerats indesitjables, per la seva inclinació sexual o per la seva simple condició de miserables, de pàries. Ser un malalt mental o una persona amb “inclinació al delicte” eren motius suficients, segons la llei, per ser detingut, processat i portat davant un tribunal.
Un dels aspectes que més sorprenen en fer una repassada per la informació que aporta l’arxiu és que l’aplicació de la llei va ser més prolifera en el tardofranquisme –el rècord d’expedients correspon al 1971 amb 1.272 casos– que no en els anys immediatament posteriors a la fi de la Guerra Civil. De fet, la llei no va ser del tot derogada fins al Codi Penal de l’any 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada