Dir la realitat -la frase emblemàtica de Joan Fuster- és sovint difícil. Els especialistes en percepció ja ens ho adverteixen: només percebem allò que esperem percebre. En tinc tants exemples com qualsevol. El cas màxim és el del futbol, on els gols o les faltes són augmentats o desdenyats segons que es tracti del nostre equip o dels seus rivals.
Recordo que quan van començar a existir els subsidis d'atur, tot de veus -provinents de la mateixa classe obrera- denunciaven que hi ha gent que treballava d'amagatotis i s'embutxacava el subsidi; realitzat el pertinent estudi va resultar que aquests espavilats, digui el que digui l'estesa propaganda, no arribaven a un 1% del total.
El mateix passa amb el suport genèric als llibres en català: quan va aparèixer, alguns editors editaven en funció d'aquest ajut. De seguida va resultar impossible. Primer, perquè durant anys les condicions van ser severes; segon, perquè no representava més que una mínima part en la facturació dels editors; i tercer, perquè avui el suport genèric ja no existeix. Però això no basta perquè hi hagi qui clami cada dia que el llibre català viu de la subvenció, malgrat que s'ha publicat moltes vegades la migradesa de les subvencions catalanes comparades amb la munificència de les espanyoles o les d'altres països.
Pel que fa a les dones, corre la veu que hi ha espavilades que fan falses denúncies de maltractaments contra les seves parelles, i així, les molt oportunistes cobren i van als platós de televisió a fer la llagrimeta. Doncs ara mateix un estudi de l'Audiència de Barcelona diu que les denúncies falses només són el 4,5%. És a dir, que el 95,5% són autèntiques. Vet aquí una manera de dir la realitat.
Dir la realitat -la frase emblemàtica de Joan Fuster- és sovint difícil. Els especialistes en percepció ja ens ho adverteixen: només percebem allò que esperem percebre. En tinc tants exemples com qualsevol. El cas màxim és el del futbol, on els gols o les faltes són augmentats o desdenyats segons que es tracti del nostre equip o dels seus rivals.
Recordo que quan van començar a existir els subsidis d'atur, tot de veus -provinents de la mateixa classe obrera- denunciaven que hi ha gent que treballava d'amagatotis i s'embutxacava el subsidi; realitzat el pertinent estudi va resultar que aquests espavilats, digui el que digui l'estesa propaganda, no arribaven a un 1% del total.
El mateix passa amb el suport genèric als llibres en català: quan va aparèixer, alguns editors editaven en funció d'aquest ajut. De seguida va resultar impossible. Primer, perquè durant anys les condicions van ser severes; segon, perquè no representava més que una mínima part en la facturació dels editors; i tercer, perquè avui el suport genèric ja no existeix. Però això no basta perquè hi hagi qui clami cada dia que el llibre català viu de la subvenció, malgrat que s'ha publicat moltes vegades la migradesa de les subvencions catalanes comparades amb la munificència de les espanyoles o les d'altres països.
Pel que fa a les dones, corre la veu que hi ha espavilades que fan falses denúncies de maltractaments contra les seves parelles, i així, les molt oportunistes cobren i van als platós de televisió a fer la llagrimeta. Doncs ara mateix un estudi de l'Audiència de Barcelona diu que les denúncies falses només són el 4,5%. És a dir, que el 95,5% són autèntiques. Vet aquí una manera de dir la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada