És profundament enervant l'engany perpetu en què vivim. Els mateixos "portaveus" periodístics del govern espanyol que fa poques setmanes deien que "España es la octava potencia del mundo", avui diuen que la crisi espanyola és la pitjor d'Europa. Ens han repetit, seriosos i circumspectes, que veges pobres de nosaltres què hem de fer si la crisi és mundial, oblidant d'afegir que la crisi financera sí que és una crisi global però que hi hem de sumar una crisi productiva (la famosa bombolla immobiliària) que té responsables concrets i polítics consentidors i, en alguns casos, còmplices. I això amb la mateixa barra amb què Bush, ara que se'n va, diu que es va equivocar amb la guerra de l'Iraq (per cert: ha deixat en calçotets els infantilment proamericans que ho van aplaudir, ho van justificar i se'n van alegrar, i, si no, cop d'ull a les hemeroteques).
Ens enganyen també els qui diuen que "ara" no és el moment de solucionar el finançament català (cal molta, moltíssima barra per escudar-se en un ara), oblidant que la crisi productiva només té una sortida: abocar tots els esforços en els sectors productius, i això vol dir, entre d'altres coses, Catalunya. I ens enganyen quan diuen que la primera preocupació i la primera garantia és per als més desprotegits, mentre el locutor ens anuncia, mirant-nos als ulls, tres milions d'aturats a l'Estat.
I també ens enganya l'administració catalana: vaig assistir a l'obra de teatre anual de FEMAREC, que realitzen els discapacitats amb direcció de Glòria Rognoni, i la seva presidenta, Maria Mercè Clara, ens va dir que estan desesperats perquè la Generalitat els ha retallat els ajuts. Em vaig sentir avergonyida. Perquè ho era, una vergonya.
És profundament enervant l'engany perpetu en què vivim. Els mateixos "portaveus" periodístics del govern espanyol que fa poques setmanes deien que "España es la octava potencia del mundo", avui diuen que la crisi espanyola és la pitjor d'Europa. Ens han repetit, seriosos i circumspectes, que veges pobres de nosaltres què hem de fer si la crisi és mundial, oblidant d'afegir que la crisi financera sí que és una crisi global però que hi hem de sumar una crisi productiva (la famosa bombolla immobiliària) que té responsables concrets i polítics consentidors i, en alguns casos, còmplices. I això amb la mateixa barra amb què Bush, ara que se'n va, diu que es va equivocar amb la guerra de l'Iraq (per cert: ha deixat en calçotets els infantilment proamericans que ho van aplaudir, ho van justificar i se'n van alegrar, i, si no, cop d'ull a les hemeroteques).
Ens enganyen també els qui diuen que "ara" no és el moment de solucionar el finançament català (cal molta, moltíssima barra per escudar-se en un ara), oblidant que la crisi productiva només té una sortida: abocar tots els esforços en els sectors productius, i això vol dir, entre d'altres coses, Catalunya. I ens enganyen quan diuen que la primera preocupació i la primera garantia és per als més desprotegits, mentre el locutor ens anuncia, mirant-nos als ulls, tres milions d'aturats a l'Estat.
I també ens enganya l'administració catalana: vaig assistir a l'obra de teatre anual de FEMAREC, que realitzen els discapacitats amb direcció de Glòria Rognoni, i la seva presidenta, Maria Mercè Clara, ens va dir que estan desesperats perquè la Generalitat els ha retallat els ajuts. Em vaig sentir avergonyida. Perquè ho era, una vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada