No em digueu que no tenen un cor enorme, com un oceà, aquests de Renfe, que, enduts d'amor al proïsme, van decidir, el passat dia 27, destinar un euro de cada bitllet venut a projectes de cooperació i desenvolupament. Perdoneu que m'aturi però és que em salten les llàgrimes. A més, han posat a la venda un tren de joguina els beneficis del qual aniran a parar a 12 ONG internacionals; corro a comprar-lo. Oi que són bons? Oi que els refugiats congolesos, els dissortats tailandesos i les bosses de pobresa d'Amèrica Llatina ho estan celebrant? Jo, al primer revisor que trobi, me'l menjo a petons. Ara bé: ¿per què no dediquen aquest frenesí caritatiu a millorar Rodalies de Barcelona? ¿Que no són fills de Déu, els dissortats que treballen a l'àrea metropolitana?
Però no acaben aquí les meravelles, perquè l'anima humana és un misteri i els nostres sentits, que tant van remarcar Aristòtil i els empiristes, de vegades fan el seu camí. Tal és el cas de Fernando Verdasco, un magnífic tennista que ha fet una autèntica gesta que li va reportar la Copa Davis a l'equip espanyol. La meva cordial enhorabona. Ara bé, quan l'entrevisten, diu: "El triunfo me sabe a cocido madrileño", i aquí m'ha caigut l'ànima als peus, perquè la divergència en gustos gastronòmics m'ha empetitit un triomf tan gran. Llàstima.
Però el més bonic de la setmana ha estat la magna manifestació de València en contra que s'imparteixi educación para la ciudadanía en anglès. Ja veus: s'endeuten fins a les celles, cometen delictes sense deixar la poltrona i tanquen els repetidors de TV3, i ha estat una anècdota la que ha inflat els nassos dels valencians. ¿És la gota que fa vessar la mesura del vas? Enigmàtica paradoxa.
No em digueu que no tenen un cor enorme, com un oceà, aquests de Renfe, que, enduts d'amor al proïsme, van decidir, el passat dia 27, destinar un euro de cada bitllet venut a projectes de cooperació i desenvolupament. Perdoneu que m'aturi però és que em salten les llàgrimes. A més, han posat a la venda un tren de joguina els beneficis del qual aniran a parar a 12 ONG internacionals; corro a comprar-lo. Oi que són bons? Oi que els refugiats congolesos, els dissortats tailandesos i les bosses de pobresa d'Amèrica Llatina ho estan celebrant? Jo, al primer revisor que trobi, me'l menjo a petons. Ara bé: ¿per què no dediquen aquest frenesí caritatiu a millorar Rodalies de Barcelona? ¿Que no són fills de Déu, els dissortats que treballen a l'àrea metropolitana?
Però no acaben aquí les meravelles, perquè l'anima humana és un misteri i els nostres sentits, que tant van remarcar Aristòtil i els empiristes, de vegades fan el seu camí. Tal és el cas de Fernando Verdasco, un magnífic tennista que ha fet una autèntica gesta que li va reportar la Copa Davis a l'equip espanyol. La meva cordial enhorabona. Ara bé, quan l'entrevisten, diu: "El triunfo me sabe a cocido madrileño", i aquí m'ha caigut l'ànima als peus, perquè la divergència en gustos gastronòmics m'ha empetitit un triomf tan gran. Llàstima.
Però el més bonic de la setmana ha estat la magna manifestació de València en contra que s'imparteixi educación para la ciudadanía en anglès. Ja veus: s'endeuten fins a les celles, cometen delictes sense deixar la poltrona i tanquen els repetidors de TV3, i ha estat una anècdota la que ha inflat els nassos dels valencians. ¿És la gota que fa vessar la mesura del vas? Enigmàtica paradoxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada