Sovint s'afirma que els actes a través dels quals un individu o un col·lectiu reivindiquen els seus drets són fruit d'unes condicions més o menys miserables. I, en aquest sentit, podem recordar el lema marxista que clamava la unitat dels proletaris del món davant la constatació que l'única cosa que podien perdre eren les cadenes.
Sigui com sigui, també trobem molts exemples de revoltes protagonitzades per benestants. Aquest seria el cas dels aixecaments a Holanda, Portugal i Catalunya contra la monarquia de Felip II i de Felip IV. De fet, aquestes tres "regions" situades en la perifèria política hispànica van lluitar -entre d'altres raons- per no perdre el pas de la modernitat econòmica. Per contra, la corona de Castella es veia arrossegada pels efectes devastadors d'una enorme despesa pública, un excés d'oferta monetària, una inflació secular intercalada per breus (i brusques) deflacions, i per ruptures de caixa reiterades que minaven la confiança dels creditors i elevaven els tipus d'interès fins a xifres estratosfèriques.
Holandesos, portuguesos i catalans es van adonar que jugaven una partida en què la cort de Madrid ja feia molt que tenia totes les cartes marcades i que, a més, canviava les regles del joc sempre que ho creia oportú. Per tant, van constatar que l'única manera de defensar els seus interessos econòmics era fer respectar els seus drets polítics. I, des d'aquesta perspectiva, les revolucions que van protagonitzar pretenien garantir la possibilitat de gaudir i d'incrementar els seus nivells de benestar econòmic.
Potser no és estrany que els antics versos ressonin tan actuals a les nostres oïdes: "Catalunya, comtat gran, / qui t'ha vist tan rica i plena / [...] contra tots els catalans / ja veieu quina n'han feta".
Sovint s'afirma que els actes a través dels quals un individu o un col·lectiu reivindiquen els seus drets són fruit d'unes condicions més o menys miserables. I, en aquest sentit, podem recordar el lema marxista que clamava la unitat dels proletaris del món davant la constatació que l'única cosa que podien perdre eren les cadenes.
Sigui com sigui, també trobem molts exemples de revoltes protagonitzades per benestants. Aquest seria el cas dels aixecaments a Holanda, Portugal i Catalunya contra la monarquia de Felip II i de Felip IV. De fet, aquestes tres "regions" situades en la perifèria política hispànica van lluitar -entre d'altres raons- per no perdre el pas de la modernitat econòmica. Per contra, la corona de Castella es veia arrossegada pels efectes devastadors d'una enorme despesa pública, un excés d'oferta monetària, una inflació secular intercalada per breus (i brusques) deflacions, i per ruptures de caixa reiterades que minaven la confiança dels creditors i elevaven els tipus d'interès fins a xifres estratosfèriques.
Holandesos, portuguesos i catalans es van adonar que jugaven una partida en què la cort de Madrid ja feia molt que tenia totes les cartes marcades i que, a més, canviava les regles del joc sempre que ho creia oportú. Per tant, van constatar que l'única manera de defensar els seus interessos econòmics era fer respectar els seus drets polítics. I, des d'aquesta perspectiva, les revolucions que van protagonitzar pretenien garantir la possibilitat de gaudir i d'incrementar els seus nivells de benestar econòmic.
Potser no és estrany que els antics versos ressonin tan actuals a les nostres oïdes: "Catalunya, comtat gran, / qui t'ha vist tan rica i plena / [...] contra tots els catalans / ja veieu quina n'han feta".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada