Puyal 010209
Amb Messi i 10 més, el Barça ha transformat una altra vegada un partit que tenia molt mala pinta en una victòria espectacular. No pel joc desplegat, ni perquè el líder demostrés que és el millor, de llarg, de la Lliga, sinó perquè ha certificat que és el més orgullós, el més valent i el més persistent.
Immune a la tèbia pressió que puguin exercir els seus perseguidors, que ja poden abaixar els braços, i a la d'un Racing que pretenia afegir una mica de sal al campionat, Messi ha tancat la xerrameca amb dos remats que han donat la 18a victòria en 21 partits i, alhora, ha inscrit merescudament el seu nom al costat del gol 5.000.
El geni ha sortit i ha encès la llum d'un Barça que anava una altra vegada a remolc en el marcador. Com a Vila-real, com a Pamplona. Ha concedit el desig que necessitava l'equip, que era trobar el camí de la porteria, i l'ha il·luminat amb la seva mestria habitual. Letal i imparable, Messi s'ha erigit en el referent del futur campió. No hi ha rival que se li resisteixi, però ha detectat un enemic perillós: l'àrbitre.
Teòricament, Fernández Borbalán no tornarà a coincidir amb els blaugranes, però aquesta tarda ha volgut ser una molesta pedra en el seu trajecte: ha assenyalat un penal molt dubtós i ha expulsat Márquez i Piqué. Feia dues temporades (Sevilla, 2006-07) que al Barça, líder també del joc net, no li feien fora dos homes del camp. A Madrid no parlaran avui del Villarato. ¿O sí? Més val que tampoc parlin de Robben.
Quan això ha passat, el Barça ja havia remuntat el gol del Racing. Per sort, el joc encara pertany als futbolistes. Sobretot, als genis, als astres, com Messi. A ell li ha tocat l'honor d'emportar-se la glòria. L'ha buscat, millor que ningú. Però, com diu Guardiola, l'argentí no hauria estat suficient per arrencar els tres punts del Sardinero. Els altres 10 també han fet un treball encomiable. Fins i tot Márquez i Piqué, que han patit al darrere la velocitat de Pereira.
A diferència d'altres ocasions, no s'ha vist a Santander el Barça demolidor, aquell equip que supera els 15 remats per partit. En realitat, n'ha sumat dos de decents. Tots dos de Messi. Gols com el Racing, que ha regalat la pilota i ho ha fiat tot a les accions d'estratègia. Eren les úniques ocasions en què podia decidir què fer amb la pilota. Cada falta i cada córner han estat rebuts per la parròquia amb alegria pròpia dels camps anglesos. L'esperança derivava sempre en frustració.
Ni un cop ha rematat el quadro local. Especialment sensibilitzats a instàncies de Guardiola, els blaugranes han estat molt concentrats i pendents. Sobretot, de Zigic, el tio més alt de la ciutat, segurament de la província. Tot l'equip es tancava a l'àrea i Sergio Busquets se li enganxava com una paparra. Amb empentes i alguna agafada, ha mirat d'impedir que el serbi ensumés el cuir. Ni l'àrbitre ni el jutge de línia hi han vist cap falta. Tampoc és estrany. Altres de molt més clares els han passat sorprenentment per alt. Ha vist, o ha volgut veure, la més confusa: el penal de Márquez a Pereira. Com que sabia que no s'adonava de res, Fernández Borbalán l'ha xiulat amb unes ganes incontenibles, com l'hauria xiulat qualsevol aficionat del Sardinero.
Llavors ha emergit el Barça intens d'altres dies, aquell que no suporta les fanfarronades. El que no es rendeix davant les dificultats, ja siguin el rellotge, la duresa del rival, o el pèssim estat del camp. Amb el marcador i amb Messi --ha trigat cinc minuts a empatar--, tothom ha espavilat. Xavi ha abandonat la prudència i ha donat més ràpida la pilota, assumint més riscos, aprofitant qualsevol escletxa entre la defensa local; Iniesta s'ha col·locat al seu costat per ficar pilotes interiors i accelerar el joc; i Alves ha retrobat, per fi, el seu soci de la banda dreta.
Ara podríem dir que amb Messi sempre de titular, no hi hauria Lliga. Que en el fons, no hi ha Lliga. Que acabarà abans d'hora. Però com Guardiola sirem prudents. Queda molta lliga. Tot costa molt. Però amb Messi...
FOTOGALERIA SPORT: Les millors imatges del partit
Puyal 010209
Immune a la tèbia pressió que puguin exercir els seus perseguidors, que ja poden abaixar els braços, i a la d'un Racing que pretenia afegir una mica de sal al campionat, Messi ha tancat la xerrameca amb dos remats que han donat la 18a victòria en 21 partits i, alhora, ha inscrit merescudament el seu nom al costat del gol 5.000.
El geni ha sortit i ha encès la llum d'un Barça que anava una altra vegada a remolc en el marcador. Com a Vila-real, com a Pamplona. Ha concedit el desig que necessitava l'equip, que era trobar el camí de la porteria, i l'ha il·luminat amb la seva mestria habitual. Letal i imparable, Messi s'ha erigit en el referent del futur campió. No hi ha rival que se li resisteixi, però ha detectat un enemic perillós: l'àrbitre.
Teòricament, Fernández Borbalán no tornarà a coincidir amb els blaugranes, però aquesta tarda ha volgut ser una molesta pedra en el seu trajecte: ha assenyalat un penal molt dubtós i ha expulsat Márquez i Piqué. Feia dues temporades (Sevilla, 2006-07) que al Barça, líder també del joc net, no li feien fora dos homes del camp. A Madrid no parlaran avui del Villarato. ¿O sí? Més val que tampoc parlin de Robben.
Quan això ha passat, el Barça ja havia remuntat el gol del Racing. Per sort, el joc encara pertany als futbolistes. Sobretot, als genis, als astres, com Messi. A ell li ha tocat l'honor d'emportar-se la glòria. L'ha buscat, millor que ningú. Però, com diu Guardiola, l'argentí no hauria estat suficient per arrencar els tres punts del Sardinero. Els altres 10 també han fet un treball encomiable. Fins i tot Márquez i Piqué, que han patit al darrere la velocitat de Pereira.
A diferència d'altres ocasions, no s'ha vist a Santander el Barça demolidor, aquell equip que supera els 15 remats per partit. En realitat, n'ha sumat dos de decents. Tots dos de Messi. Gols com el Racing, que ha regalat la pilota i ho ha fiat tot a les accions d'estratègia. Eren les úniques ocasions en què podia decidir què fer amb la pilota. Cada falta i cada córner han estat rebuts per la parròquia amb alegria pròpia dels camps anglesos. L'esperança derivava sempre en frustració.
Ni un cop ha rematat el quadro local. Especialment sensibilitzats a instàncies de Guardiola, els blaugranes han estat molt concentrats i pendents. Sobretot, de Zigic, el tio més alt de la ciutat, segurament de la província. Tot l'equip es tancava a l'àrea i Sergio Busquets se li enganxava com una paparra. Amb empentes i alguna agafada, ha mirat d'impedir que el serbi ensumés el cuir. Ni l'àrbitre ni el jutge de línia hi han vist cap falta. Tampoc és estrany. Altres de molt més clares els han passat sorprenentment per alt. Ha vist, o ha volgut veure, la més confusa: el penal de Márquez a Pereira. Com que sabia que no s'adonava de res, Fernández Borbalán l'ha xiulat amb unes ganes incontenibles, com l'hauria xiulat qualsevol aficionat del Sardinero.
Llavors ha emergit el Barça intens d'altres dies, aquell que no suporta les fanfarronades. El que no es rendeix davant les dificultats, ja siguin el rellotge, la duresa del rival, o el pèssim estat del camp. Amb el marcador i amb Messi --ha trigat cinc minuts a empatar--, tothom ha espavilat. Xavi ha abandonat la prudència i ha donat més ràpida la pilota, assumint més riscos, aprofitant qualsevol escletxa entre la defensa local; Iniesta s'ha col·locat al seu costat per ficar pilotes interiors i accelerar el joc; i Alves ha retrobat, per fi, el seu soci de la banda dreta.
Ara podríem dir que amb Messi sempre de titular, no hi hauria Lliga. Que en el fons, no hi ha Lliga. Que acabarà abans d'hora. Però com Guardiola sirem prudents. Queda molta lliga. Tot costa molt. Però amb Messi...
FOTOGALERIA SPORT: Les millors imatges del partit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada