Distingits bisbes, excels senyor Rajoy: ¿volen que parlem una mica de la nena de setze anys que va a avortar sense tenir present el permís dels seus diligents pares? (per cert: què li passa a vostè amb les nenes, senyor Rajoy?). Doncs imagini una adolescent que ha quedat prenyada, i que, armant-se de valor, confessa als seus amatents pares la seva situació. Ara escolti la mare que diu: "Nena, això ho hem de resoldre". I el pare que rebla: "Com vols ser mare ara, quan ni tan sols has començat la carrera ni has fet cap Erasmus a Europa?". Vull dir: què passa si són els pares els qui volen que la nena avorti? En què queda la sacralitat de la família, la moral pública i aquest amor boig que senten pels embrions -quan ja caminen no cal: ja els podem matar, en una guerra o en una cadira elèctrica-? Vostès s'imaginen uns pares de conte de fades i uns fills de còmic esbojarrat.
Que per què faig aquesta hipòtesi? Sóc de les persones que, durant el franquisme, es van preguntar quantes noies, i dones, anaven a Londres o Amsterdam a avortar. Les enquestes eren imprecises, no cal dir-ho, però vam reunir prou testimonis directes per dir que la majoria de les noies hi anaven acompanyades de la seva progenitora. Encara més: hi havia qui deia que moltes mares eren d'Acció Catòlica, però en això no m'hi posaria forta. Eren amatents mares fent costat a la plorosa filla, que estava plena de dubtes. I aquest que descric és el millor dels casos. Si era filla d'obrers, els pares feien recol·lecta entre les veïns per "ajudar" la nena.
Repeteixo: ¿i si són els pares els qui volen que la nena avorti, hipòtesi ben plausible? Potser que descendissin dels seus despatxos i trepitgessin el carrer. És dur i àcid. Però és real.
Distingits bisbes, excels senyor Rajoy: ¿volen que parlem una mica de la nena de setze anys que va a avortar sense tenir present el permís dels seus diligents pares? (per cert: què li passa a vostè amb les nenes, senyor Rajoy?). Doncs imagini una adolescent que ha quedat prenyada, i que, armant-se de valor, confessa als seus amatents pares la seva situació. Ara escolti la mare que diu: "Nena, això ho hem de resoldre". I el pare que rebla: "Com vols ser mare ara, quan ni tan sols has començat la carrera ni has fet cap Erasmus a Europa?". Vull dir: què passa si són els pares els qui volen que la nena avorti? En què queda la sacralitat de la família, la moral pública i aquest amor boig que senten pels embrions -quan ja caminen no cal: ja els podem matar, en una guerra o en una cadira elèctrica-? Vostès s'imaginen uns pares de conte de fades i uns fills de còmic esbojarrat.
Que per què faig aquesta hipòtesi? Sóc de les persones que, durant el franquisme, es van preguntar quantes noies, i dones, anaven a Londres o Amsterdam a avortar. Les enquestes eren imprecises, no cal dir-ho, però vam reunir prou testimonis directes per dir que la majoria de les noies hi anaven acompanyades de la seva progenitora. Encara més: hi havia qui deia que moltes mares eren d'Acció Catòlica, però en això no m'hi posaria forta. Eren amatents mares fent costat a la plorosa filla, que estava plena de dubtes. I aquest que descric és el millor dels casos. Si era filla d'obrers, els pares feien recol·lecta entre les veïns per "ajudar" la nena.
Repeteixo: ¿i si són els pares els qui volen que la nena avorti, hipòtesi ben plausible? Potser que descendissin dels seus despatxos i trepitgessin el carrer. És dur i àcid. Però és real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada