Fa pocs dies Muammar al-Gaddafi, president de Líbia, va ser a París revestit de tantes medalles que semblava la caricatura dels militars de la impagable novel·la de Miguel Ángel Asturias Señor presidente. Volia épater els francesos, que se'l van mirar amb gal·la indiferència. Cal talent, per épater un francès, i, si no, mira quins esforços hi fan Sarkozy i la seva cònjuge. Doncs una de les coses que va dir va ser que "les dones són com mobles", cosa que em va recordar un tango en què ell descriu la futura vellesa d'ella amb aquestes paraules: "Y un día, cuando seas descolado mueble viejo...", que no em direu que no és un antiansiolític. És un moble, però, que parla. Al Gènesi hom hi troba la perplexitat d'Adam, que estava envoltat de bèsties, però aquesta nova que li havien donat per fer-li companyia (sic) tenia el tret desconcertant que parlava.
Doncs ara m'assabento de l'existència d'Umoja, un poblat de Kènia, format per dones rebutjades pels homes, que, en trobar-se aplegades, van decidir organitzar-se. Això és actual, no pertany als remots anys de l'Edèn ni als confusos deliris de Gaddafi. El cas és que s'ho van muntar molt bé. S'hi van afegir, com si fos una casa d'acollida per a dones maltractades, totes aquelles que fugien de la pallissa diària o de matrimonis repugnants amb ancians esdentegats plens de penjarelles. I ho van fer tan bé -la seva economia es basava en objectes artesans que venien a àvids turistes que creuen en el tipisme, com més exòtic, millor-, tant, que els homes van començar a envejar-les. Fins a l'extrem que un grapat d'homes van muntar un poblat semblant al costat, però amb un èxit de vendes molt inferior. I és que els mobles tenen cops amagats, no?
Fa pocs dies Muammar al-Gaddafi, president de Líbia, va ser a París revestit de tantes medalles que semblava la caricatura dels militars de la impagable novel·la de Miguel Ángel Asturias Señor presidente. Volia épater els francesos, que se'l van mirar amb gal·la indiferència. Cal talent, per épater un francès, i, si no, mira quins esforços hi fan Sarkozy i la seva cònjuge. Doncs una de les coses que va dir va ser que "les dones són com mobles", cosa que em va recordar un tango en què ell descriu la futura vellesa d'ella amb aquestes paraules: "Y un día, cuando seas descolado mueble viejo...", que no em direu que no és un antiansiolític. És un moble, però, que parla. Al Gènesi hom hi troba la perplexitat d'Adam, que estava envoltat de bèsties, però aquesta nova que li havien donat per fer-li companyia (sic) tenia el tret desconcertant que parlava.
Doncs ara m'assabento de l'existència d'Umoja, un poblat de Kènia, format per dones rebutjades pels homes, que, en trobar-se aplegades, van decidir organitzar-se. Això és actual, no pertany als remots anys de l'Edèn ni als confusos deliris de Gaddafi. El cas és que s'ho van muntar molt bé. S'hi van afegir, com si fos una casa d'acollida per a dones maltractades, totes aquelles que fugien de la pallissa diària o de matrimonis repugnants amb ancians esdentegats plens de penjarelles. I ho van fer tan bé -la seva economia es basava en objectes artesans que venien a àvids turistes que creuen en el tipisme, com més exòtic, millor-, tant, que els homes van començar a envejar-les. Fins a l'extrem que un grapat d'homes van muntar un poblat semblant al costat, però amb un èxit de vendes molt inferior. I és que els mobles tenen cops amagats, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada