Joan Margarit - Meditació de Vila Joana

Joan Margarit - Meditació de Vila Joana

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure, sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida. La superstició i la caritat el van arrossegar, cansat i trist, amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer he trobat la por de perdre aquesta llengua que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell, sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”, primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers. I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats es van endur la seva mare per afusellar-la, a l’alba, contra el mur del cementiri. Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça. Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts. Hem escollit ser un poble sense herois. Just aquesta és, avui, la nostra força.

Cal esborrar tants mites amagats dessota la mirada impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara. Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze, en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat. El cos posat de front, el cap, de rigorós perfil, les ales, un capot damunt l’espatlla. Un ull maligne, el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes. Dominar sense dormir.

-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes, per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?

Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles. Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire. Però, encara se sent aquella olor de corral, de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya! (*) (*)Transcripció directa de la lectura que n'ha fet l'autor a l'acte central de la Diada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És molt probable que la puntuació no coincideixi amb l'original.