Si us dic la veritat, quan Espanya guanya un esdeveniment esportiu, inaugura una obra faraònica o fa propaganda dels seus productes culturals, no em fa gens de ràbia. Al contrari, malgrat que em faci enveja (que me'n fa), crec que un poble acomplexat com l'espanyol (i com ho està, per partida doble, el català) ha de fer teràpia amb un maquillatge ben visible i embellidor. El que em molesta és la tradicional i impertinent xuleria davant d'aquests casos. Si guanya el Reial Madrid, ens bombardegen per tot arreu, treuen pit, repeteixen la jugada (mireu, si no, què ha passat amb la selecció espanyola, que he avorrit per a tota la vida); si es tracta d'un Oscar, criden, salten, gesticulen: ens donen la pallissa. Saltironen de plaer davant fets que són banals i que volen transcendents.
Ja no en tenen prou presumint del jamón y la siesta; volen figurar, volen que els convidin al ball i si pot ser ballar amb el príncep (sense perdre la sabateta, sinó al contrari, fent-s'hi fotos). Aquest caràcter, típic d'un poble acomplexat, que potser nosaltres tenim igual (tot i que som més discrets, val a dir-ho), és extraordinàriament molest si no ets castellano viejo o cadell del nou patriotisme castellà. El súmmum és veure'ls fer el ridícul en política.
La fatxenderia d'Aznar va fer la volta al món i encara hi ha qui riu. Però és que el simpàtic, el moderat Zapatero, quan va a fòrums internacionals, diu que tenen la banca més sòlida del món. Ho diu amb el mateix aplom que el seu antecessor deia que tenen el país més descentralitzat del món. Però, qui els aconsella? Després, quan hi ha reunions per la crisi, Espanya no hi és convidada. Potser perquè presumia de carrossa i només tenia una carabassa.
Si us dic la veritat, quan Espanya guanya un esdeveniment esportiu, inaugura una obra faraònica o fa propaganda dels seus productes culturals, no em fa gens de ràbia. Al contrari, malgrat que em faci enveja (que me'n fa), crec que un poble acomplexat com l'espanyol (i com ho està, per partida doble, el català) ha de fer teràpia amb un maquillatge ben visible i embellidor. El que em molesta és la tradicional i impertinent xuleria davant d'aquests casos. Si guanya el Reial Madrid, ens bombardegen per tot arreu, treuen pit, repeteixen la jugada (mireu, si no, què ha passat amb la selecció espanyola, que he avorrit per a tota la vida); si es tracta d'un Oscar, criden, salten, gesticulen: ens donen la pallissa. Saltironen de plaer davant fets que són banals i que volen transcendents.
Ja no en tenen prou presumint del jamón y la siesta; volen figurar, volen que els convidin al ball i si pot ser ballar amb el príncep (sense perdre la sabateta, sinó al contrari, fent-s'hi fotos). Aquest caràcter, típic d'un poble acomplexat, que potser nosaltres tenim igual (tot i que som més discrets, val a dir-ho), és extraordinàriament molest si no ets castellano viejo o cadell del nou patriotisme castellà. El súmmum és veure'ls fer el ridícul en política.
La fatxenderia d'Aznar va fer la volta al món i encara hi ha qui riu. Però és que el simpàtic, el moderat Zapatero, quan va a fòrums internacionals, diu que tenen la banca més sòlida del món. Ho diu amb el mateix aplom que el seu antecessor deia que tenen el país més descentralitzat del món. Però, qui els aconsella? Després, quan hi ha reunions per la crisi, Espanya no hi és convidada. Potser perquè presumia de carrossa i només tenia una carabassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada