El 14 de novembre del 1963, Le Monde publica unes declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en què defensa la identitat nacional catalana. Una postura que li comportarà, el 12 de març del 1965, l'expulsió de l'Estat espanyol a instàncies de les autoritats franquistes.
El 1923 havia ingressat a l'abadia i havia estat ordenat sacerdot el 1933. Després de la revolta militar del 19 de juliol del 1936, enmig de la persecució religiosa protagonitzada especialment pels sectors propers a la FAI, aconsegueix fugir del país, gràcies a la protecció de la Generalitat. El gener del 1939, retorna al monestir i aconsegueix que el confirmin com a prior, abans de l'entrada de les tropes franquistes, i, dos anys després, és nomenat abat coadjutor. Sens dubte, un dels seus principals objectius és modernitzar la comunitat. I, en aquest sentit, promou els estudis a l'estranger i impulsa tota mena d'iniciatives culturals, amb publicacions tan significatives com Germinabit, Serra d'Or, Qüestions de Vida Cristiana i Studia Monastica. Precisament, ell és un dels principals impulsors de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), considerada una de les primeres afirmacions nacionals i de reconciliació de la postguerra. Tant és així que, malgrat les seves excel·lents relacions inicials amb les autoritats i la seva amistat personal amb el dictador, acaba esdevenint un veritable símbol democràtic i catalanista.
Finalment, dos anys després de les declaracions al rotatiu francès, el franquisme l'obliga a abandonar Catalunya i, poc després, a renunciar al títol d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just aconsegueix traslladar-lo a Barcelona i, finalment, és enterrat a Montserrat.
El 14 de novembre del 1963, Le Monde publica unes declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en què defensa la identitat nacional catalana. Una postura que li comportarà, el 12 de març del 1965, l'expulsió de l'Estat espanyol a instàncies de les autoritats franquistes.
El 1923 havia ingressat a l'abadia i havia estat ordenat sacerdot el 1933. Després de la revolta militar del 19 de juliol del 1936, enmig de la persecució religiosa protagonitzada especialment pels sectors propers a la FAI, aconsegueix fugir del país, gràcies a la protecció de la Generalitat. El gener del 1939, retorna al monestir i aconsegueix que el confirmin com a prior, abans de l'entrada de les tropes franquistes, i, dos anys després, és nomenat abat coadjutor. Sens dubte, un dels seus principals objectius és modernitzar la comunitat. I, en aquest sentit, promou els estudis a l'estranger i impulsa tota mena d'iniciatives culturals, amb publicacions tan significatives com Germinabit, Serra d'Or, Qüestions de Vida Cristiana i Studia Monastica. Precisament, ell és un dels principals impulsors de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), considerada una de les primeres afirmacions nacionals i de reconciliació de la postguerra. Tant és així que, malgrat les seves excel·lents relacions inicials amb les autoritats i la seva amistat personal amb el dictador, acaba esdevenint un veritable símbol democràtic i catalanista.
Finalment, dos anys després de les declaracions al rotatiu francès, el franquisme l'obliga a abandonar Catalunya i, poc després, a renunciar al títol d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just aconsegueix traslladar-lo a Barcelona i, finalment, és enterrat a Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada