J.M.Terricabras 200109 CATr
Ahir, Barack Obama va esdevenir president dels Estats Units. Rememorant un viatge d'Abraham Lincoln, també va anar de Filadèlfia a Washington en tren. De fet, un trajecte no gaire llarg: 220 quilòmetres. Per a Lincoln, una eternitat. Obama, en canvi, el va haver de fer a marxa lenta, per no semblar que arribava massa aviat. Des de fa anys, els bisbats catalans organitzen un viatge anual a Lourdes amb malalts. Hi van en tren. En diuen El tren de l'esperança. El tren d'Obama m'hi ha fet pensar.
El seu viatge cap a Washington és, per a molts, un viatge d'esperança. Obliden que també ho va ser el de Bill Clinton. Sembla, però, que aquest viatge, físic i espiritual, té un caràcter simbòlic més fort, sobretot per l'origen del nou president. Ara s'apel.la a la unitat dels nord-americans, es desvetllen tots els bons records de Martin Luther King, i fins i tot es proclama el començament d'una nova època mundial. Rodríguez Zapatero ha dit per la ràdio que "tots hem d'ajudar Obama perquè ell ens pugui ajudar a tots". La veritat és que no sé com ens ho farem --¿com ho faré jo?--per ajudar aquell que diuen que és el més poderós del món, ni sé com s'ho farà ell per ajudar-me --¡tant de bo pogués!--, però és ben clar que el messianisme està servit.
En èpoques de crisi, frustració i malestar generalitzats, la il.lusió i l'esperança són molt importants. Obama ho va entendre. Des de fa mesos, el seu discurs ha generat onades de simpatia. Ahir, centenars de milers de persones van voler presenciar l'acte en directe, tot i que sabien que l'haurien seguit molt millor des de casa. Simplement volien poder dir algun dia: "¡Jo hi era!". Han anat a Lourdes, s'han banyat a la piscina que els podria guarir. Tots en sortiran refets, perquè, si no, ja no hi haurien anat. I la majoria dels que ho han vist a la televisió, també.
El problema és sempre l'endemà, perquè el messies ha de complir les promeses. Obama té la sort d'haver-ne fet poques. Ell només ha dit que ho hem de fer entre tots i que hem de tenir il.lusió. Que sí, que podem. Ell ja ha pogut. ¡I nosaltres hi érem! Amén.
J.M.Terricabras 200109 CATr
El seu viatge cap a Washington és, per a molts, un viatge d'esperança. Obliden que també ho va ser el de Bill Clinton. Sembla, però, que aquest viatge, físic i espiritual, té un caràcter simbòlic més fort, sobretot per l'origen del nou president. Ara s'apel.la a la unitat dels nord-americans, es desvetllen tots els bons records de Martin Luther King, i fins i tot es proclama el començament d'una nova època mundial. Rodríguez Zapatero ha dit per la ràdio que "tots hem d'ajudar Obama perquè ell ens pugui ajudar a tots". La veritat és que no sé com ens ho farem --¿com ho faré jo?--per ajudar aquell que diuen que és el més poderós del món, ni sé com s'ho farà ell per ajudar-me --¡tant de bo pogués!--, però és ben clar que el messianisme està servit.
En èpoques de crisi, frustració i malestar generalitzats, la il.lusió i l'esperança són molt importants. Obama ho va entendre. Des de fa mesos, el seu discurs ha generat onades de simpatia. Ahir, centenars de milers de persones van voler presenciar l'acte en directe, tot i que sabien que l'haurien seguit molt millor des de casa. Simplement volien poder dir algun dia: "¡Jo hi era!". Han anat a Lourdes, s'han banyat a la piscina que els podria guarir. Tots en sortiran refets, perquè, si no, ja no hi haurien anat. I la majoria dels que ho han vist a la televisió, també.
El problema és sempre l'endemà, perquè el messies ha de complir les promeses. Obama té la sort d'haver-ne fet poques. Ell només ha dit que ho hem de fer entre tots i que hem de tenir il.lusió. Que sí, que podem. Ell ja ha pogut. ¡I nosaltres hi érem! Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada