Isabel-Clara Simó: Mossèn Dalmau

Malgrat que s'han fet alguns esforços per pal·liar el dèficit, la producció bibliogràfica catalana té, entre d'altres, dues mancances: el memorialisme i les obres completes. Ens calen memòries, sobretot aquelles que, en explicar-se, expliquen una part del nostre passat immediat, perquè aquests convulsos, amargs i contradictoris Països nostres -de vegades magnífics, de vegades salvatgement covards- necessiten explicar-se a si mateixos. El nostre cas de vegades és d'una ingenuïtat paralitzadora, com ara ser els primers a sustentar Madrid com a seu olímpica i a sobre rebre'n les burles (ja els ho va dir Machado "desprecian cuanto ignoran"), i de vegades d'una tossuderia que no sempre ens convé, com ara continuar produint tot i saber que la mamella la munyirà un altre. Aquest és el nostre país, amb els seus defectes i les seves grandeses, i lamentar-se'n o estarrufar-se és estèril. He llegit, però, unes memòries valuoses -de fet, el primer volum-: les que mossèn Dalmau, el capellà de Gallifa, ha escrit per fer-nos una sacsejada i que no ens paralitzi la inanició a què ens veiem abocats. El passat és per a això: per explicar el present i per dissenyar el futur. I mossèn Dalmau ha viscut, en primer rengle, les trifulgues polítiques catalanes del darrer mig segle. Des de les protestes per la Guerra del Vietnam fins a l'afer Galinsoga, des de l'acostament del cristianisme al marxisme fins a la influència de l'Opus Dei, des del valent l'antifranquisme fins al servilisme abjecte. I ens ho diu un home que ha estat a la presó, que s'ha enfrontat a bisbes i a jutges, que ens coneix bé, que defensa la llibertat sobre totes les coses. Unes grans memòries que ens pessiguen l'ànima.