La família disposada al voltant de la taula. Els nens pugen a una cadira i reciten un poema après no sense esforç i, de passada, s’apoderen de l’atenció dels grans i, la majoria de vegades, d’una recompensa econòmica. No només s’han de fer entendre, sinó que es tracta d’una representació pública en tota regla. És el ritual del vers que els més petits reciten a Catalunya durant el dinar del dia de Nadal, una tradició que va conèixer èpoques d’esplendor, com l’enviament de felicitacions nadalenques, que després va declinar i que, de la mà de les escoles, viu un cert ressorgiment.
Els seus valedors argumenten que, juntament amb la revalorització de la paraula i l’educació de l’esforç, es rehabilita el gust per la literatura. Passen coses com que «una família mitjana, potser amb la televisió engegada de teló de fons, sent recitar una peça de Guerau de Liost», diu el sociòleg Salvador Cardús, una possibilitat que el mou a exclamar: «¡Poca broma!». Altres vegades és un poema anònim que ha superat la prova del temps el que sobrevola el menjador.
El catedràtic de Pedagogia Jaume Sarramona afegeix que aquesta tradició contribueix a exercitar la memòria, una pràctica «lamentablement» caiguda en desús, i posa a prova facultats com «l’entonació o la capacitat per dramatitzar», dimensions totes elles que proporcionen una formació integral i que s’han de cultivar. N’hi ha més. Des del punt de vista pedagògic considera igualment valuós que els nens «no solament rebin regals, sinó que també els aportin. I el poema nadalenc és el regal que fan a pares, avis i familiars a la festa», diu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada