En versos de Jacint Verdaguer, un dia, a trenc d'alba, per contemplar ben bé la seva estimada Catalunya, Jaume I va pujar al cim de Sant Jeroni: "Quin pedestal per l'estàtua! / Pel gegant, quin mirador!". I, des d'allí, la pàtria va aparèixer completa davant dels seus ulls: "Ell gira els ulls a Mallorca, / l'obira com un colom / nedant entre cel i aigua, / vestida d'un raig de sol: / a València no l'obira, / mes obira sos turons, / que de l'hort de la sultana / són muralla i miradors".
Més enllà de la bellesa literària d'aquestes imatges, no hi ha cap dubte que el Conqueridor va tenir un paper decisiu en la conquesta d'ambdós territoris. Segons sembla, a finals del 1228, un grup de prohoms catalans encapçalats pel mateix monarca es van reunir en un banquet a la casa del comerciant Pere Martell a Tarragona, per traçar les línies generals de l'expedició que els havia de dur cap a Mallorca, "el regne dins la mar".
Sigui com sigui, però, atès que -com a mínim des del 1214- el Principat presentava un règim de sobirania compartida, la decisió va ser adoptada per les Corts, després de tres dies de deliberacions. En concret, el monarca i els representants dels braços eclesiàstic, militar i popular van aprovar una constitució de Pau i Treva, van establir la cessió de l'impost del bovatge per finançar l'esforç de guerra i van fixar les seves respectives aportacions en diners, vaixells, cavalls i homes.
El 5 de setembre de l'any següent, l'estol va sortir de Salou. I, encara que la conquesta definitiva de l'illa es perllongaria durant molts mesos, el pas més determinant es va donar el darrer dia de l'any, en entrar a Madina Maiurqa. I, d'aquesta manera, la mirada del rei començava a esdevenir una realitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada