Avui és el gran dia: una multitud de catalans, als quals m'uneixo mentalment i cordial, va a Brussel·les per manifestar el seu dret a decidir, ço és, a la independència. Aureli Argemí, en nom del CIEMEN, ha estat l'encarregat d'escriure una carta al Parlament Europeu i ho fa magistralment bé: recorda que l'11 d'octubre del 1982 el poble català ja es va manifestar a Estrasburg, seu del Parlament Europeu, sol·licitant l'ingrés de ple dret en la Unió, quan encara l'Estat espanyol no en formava part. Tot i la bona rebuda, el president, Pierre Pfimlin, va dir que no estaven preparats per a noves incorporacions. Tres dècades després, hi ha vint-i-set Estats membres, dels quals vuit no existien com a Estats quan es va fundar la Unió Europea. Argemí critica "les polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions europees", recordant que el Parlament Europeu està obert a resoldre problemes europeus més enllà dels interessos dels Estats constituïts; va contribuir per exemple a l'accés a la categoria d'Estats de Montenegro i de Kosovo.
Hi ha gent, però, que creu que hi anem a perdre el temps. Que ningú no ens farà cas, que les nostres reiterades mostres de voler tenir un Estat propi són aigua davant la màquina negacionista de l'Estat espanyol. S'erren: les nostres reiterades manifestacions han creat alguns partits lerrouxistes grupusculars i han portat les institucions espanyoles a esmicolar no sols el nou Estatut de Catalunya, aprovat per les seves Corts, sinó a voler canviar les lleis antigues, amb mesures coercitives per a la nostra llengua. Tinguem la convicció que serem independents. I avui comença el compte enrere.
Avui és el gran dia: una multitud de catalans, als quals m'uneixo mentalment i cordial, va a Brussel·les per manifestar el seu dret a decidir, ço és, a la independència. Aureli Argemí, en nom del CIEMEN, ha estat l'encarregat d'escriure una carta al Parlament Europeu i ho fa magistralment bé: recorda que l'11 d'octubre del 1982 el poble català ja es va manifestar a Estrasburg, seu del Parlament Europeu, sol·licitant l'ingrés de ple dret en la Unió, quan encara l'Estat espanyol no en formava part. Tot i la bona rebuda, el president, Pierre Pfimlin, va dir que no estaven preparats per a noves incorporacions. Tres dècades després, hi ha vint-i-set Estats membres, dels quals vuit no existien com a Estats quan es va fundar la Unió Europea. Argemí critica "les polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions europees", recordant que el Parlament Europeu està obert a resoldre problemes europeus més enllà dels interessos dels Estats constituïts; va contribuir per exemple a l'accés a la categoria d'Estats de Montenegro i de Kosovo.
Hi ha gent, però, que creu que hi anem a perdre el temps. Que ningú no ens farà cas, que les nostres reiterades mostres de voler tenir un Estat propi són aigua davant la màquina negacionista de l'Estat espanyol. S'erren: les nostres reiterades manifestacions han creat alguns partits lerrouxistes grupusculars i han portat les institucions espanyoles a esmicolar no sols el nou Estatut de Catalunya, aprovat per les seves Corts, sinó a voler canviar les lleis antigues, amb mesures coercitives per a la nostra llengua. Tinguem la convicció que serem independents. I avui comença el compte enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada