A partir del maig vinent, quan entri en funcionament la dessaladora del Prat, Barcelona tindrà aigua de sobres i no necessitarà cap mena de transvasament. Això és el que afirma el físic Pedro Arrojo, professor d'Anàlisi Econòmic a la Universitat de Saragossa, president de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua i una autoritat a nivell mundial en gestió de recursos hídrics i Economia de l'Aigua.
-Què és la nova cultura de l'aigua?
-Jo acostumo a dir que si es preguntés a la gent pel carrer si pensen que un bosc és un magatzem de fusta, la majoria de la gent diria que no, que un bosc és molt més que fusta, que és paisatge, que és patrimoni públic, que és diversitat. De la mateixa forma, cal entendre que el riu no només és una qüestió de recursos. S’ha d’entendre, com ja planteja la Directiva Marc europea, que cal abordar la qüestió dels valors, que van molt més enllà dels usos productius de l'aigua. La Nova Cultura de l’aigua té en compte nous valors tant en l'ordre ambiental com social, de manera que hem de passar de la gestió dels purs recursos a la gestió dels ecosistemes.
-Les administracions l'apliquen?
-La Nova Cultura de l’Aigua ja no és només una opinió, forma part del marc legal de l'UE. S’està aplicant d’una manera progressiva, amb una sèrie de terminis d'implementació que culminen el 2015, i les institucions han d'acoblar-s’hi. Una altra cosa és amb quin ritme i quina convicció ho estan fent. Al nostre país estem vivint contradiccions greus i marxes enrere, com ara la supressió del ministeri de Medi Ambient, que ha estat abduït per Agricultura. Però la llei és inexorable i han d'assumir-la tots els governs de l'UE.
-Si les preses i els pantans no són la solució, quina és l'alternativa?
-El fet que ara s’estigui qüestionant la construcció de grans preses no significa que no es consideri el valor de les ja existents, fins i tot d'altres noves que, de manera raonable, es puguin construir en el futur. El que es planteja és un canvi d'enfocament, en el qual construir noves preses o d’altres estructures hidràuliques es plantegi com una possibilitat més, però ja no com a l'única possibilitat, com s'ha vingut fent fins ara. Fins ara s'havia optat per grans preses sense tenir en compte els costos ambientals, econòmics i socials que comporten, només amb una consideració d'interès general indiscriminat. Fins i tot s'han desenvolupat obres hidràuliques sense racionalitat econòmica, que acaben costant més diners que el que després generen en un període de rendabilització de 40 o 50 anys. Les preses que ja estan realitzades són útils i, en molts casos, desmuntar-les donaria més problemes que deixar-les. Però plantejar noves preses, per exemple per desenvolupar nous grans regadius, s’ha demostrat que és un error econòmic.
-I, amb aquest model, com es proporciona aigua a les grans ciutats?
-Per dur l’aigua a les ciutats hi ha altres alternatives. En primer lloc, utilitzar recursos poc explotats com les aigües subterrànies, que de vegades estan sobreexplotades, però moltes altres vegades és a l'inrevés. I, en línia de costa, és més rendible dessalar aigua de mar que portar-la des de llargues distàncies.
-En el cas de Barcelona, també és més rendible?
-Les mesures del Govern català i de l'Agencia Catalana de l’Aigua (ACA), de tall netament antitransvasista (evitar fugues, gestió integrada del aqüífers, reutilizació de cabals i, properament, dessalació de fins a 200 hectòmetres cúbics (hm³) donaran recursos més que sobrats per a Barcelona. La dessalació aportarà aigua a un preu d’entre 20 a 40 cèntims l’hm³. Pel que fa a les altres alternatives, el transvasament del Roine costaria no pas menys d'1,2 euros l’hm³, mentre que el transvasament massiu de l'Ebre costaria igual que la dessalació, però amb aigua de qualitat molt inferior. I amb molta menys seguretat, perquè en situacions de sequera l'Ebre està sovint en situació d'estrès hídric.
-Els crítics amb les dessaladores diuen que tenen una despesa energètica més gran que els transvasaments i, per tant, un impacte ecològic més gran.
-Això no és veritat. No és el mateix un transvasament a 200 o a 800 km, no és el mateix dur aigua de l’Ebre a Castelló o bé a Almeria. Un transvasament de llarga distància, com ara portar aigua del Roine a Barcelona o de l'Ebre a Almeria, gasta molta més energia que una dessaladora. En un transvasament, l'aigua no cau pas pendent avall pel seu propi pes, cal bombar-la i vèncer desnivells. Bombar una tona d'aigua des de l'Ebre a Almeria costa 5 quilowatts-hora (kWh) per metre cúbic, mentre que la dessalació només costa 3,5 kWh. I, amb les noves tecnologies, aviat arribarem a 3 kWh. Tot depèn de la distància. I el problema de la salmorra, que si es vessa sobre una planura de posidònia, la mata, se soluciona amb col·lectors que l'escampin a 10 km, en fons arenosos, cosa que només augmenta un 5% el cost econòmic.
-El minitransvasament a Barcelona finalment no serà necessari, però no ha faltat qui ha proposat que es faci igualment, per si fes falta en un futur.
-Primer de tot, cal dir que la planificació de l'ACA és excel·lent, de les mes avançades i consistents de tota l'Europa mediterrània, per no dir de tota l'UE. I també cal dir que, quan entri en servei la dessaladora, el subministrament de Barcelona estarà garantit de forma absoluta amb els 200 hm³ que proporcionarà, fins i tot en situacions d'extrema sequera. El problema era la possibilitat que la dessaladora arribés tard. Però un cop ja hi ha reserves suficients, no té sentit continuar parlant de connectar-se al Roine, amb un cost més de dues vegades superior a la dessaladora, ni de connectats a l'Ebre, que ens enviaria, a càrrec seu, aigua de molta pitjor qualitat. Seria una bajanada mantenir aquesta connexió, que s'havia dissenyat com una pura solució puntual. És com si calgués fer una transfusió de sang i deixéssim l'agulla clavada, per si de cas.
Jordi Portabella 050608 RAC1
