Aquest és un extracte de l'escrit que Llop va redactar trenta anys després de la seva estada a Gusen, el qual es pot llegir a Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig. Treballava al kommando que construïa el ferrocarril que havia d'enllaçar la pedrera de Mauthausen amb el poblet de Sant Jordi i en rememora els instants en què la mort se li feia més present: «La feina era molt dura, sota la pluja, el fred i la neu, que ens deixaven del tot balbats. Les energies de la meitat del cos cap amunt eren de ment i de voluntat, però les cames ja no podien traginar amb el meu cos esquelètic, malgrat de pesar tan poc. No era gaire afalagadora la meva perspectiva ni tampoc no deuria ésser gaire llarg el temps que em restava de vida. Com podia, exhauria jornada darrera jornada, tot reptant la mort, que m'esperava freda i compadida a cada tombant. Així vaig durar uns dies al kommando, enmig d'insults, cops d'estaca i tot veient com queien els meus companys, emportats pel riure mortal i pel balandreig de la dansa de la mort. ‘Ai, aviat serà per a tu, aquesta dansa!', em deia, ‘No et deixis il·lusionar per aquest riure fatal ni per aquest ball de ritus i de mort!' I va arribar un dia que vaig sortir del camp cap al tall sense forces. ‘Avui la Lletja no mancarà a la cita.' A pesar de veure-la a través de la distància, en un marge del viarany, m'animava a mi mateix amb un monòleg sord i ple de rancúnia: ‘Als trenta-tres anys com Jesucrist, no!' Però jo caminava com si surés, com si tingués el cos de cotó.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada